Ahir, la molt estimada vicepresidenta del Govern espanyol va dir el següent:
"La violencia es una línea que nadie debería matizar ni escatimar condena."
Va dir aquestes paraules referint-se als violents que van carregar-se la manifestació de dissabte passat a Madrid, on dos milions i mig de ciutadans i ciutadanes van unir-se després de dies de caminades per dir-li als de dalt que ja n'hi ha prou. Aquests, els de sempre, van fer oblidar el missatge que sent la població. La culpa, probablement, també la tenen els i les periodistes que van preferir obrir els seus noticiaris o diaris amb aquesta notícia en comptes de la que van protagonitzar centenars de milers de persones a la capital madrilenya. També ho deia per la comunitat estudiantil que vam fer vaga dimecres i dijous, reclamant el que el govern del qual aquesta senyora forma part ens ha robat.
Sigui com sigui, la senyoreta Soraya Sáenz De Santamaría estava indignadíssima per aquells successos. Però no va voler parar a reflexionar sobre la brutalitat policial que els i les manifestants es troben cada dos per tres. No li va venir al cap el desallotjament del 15-M, on centenars de persones, assegudes al terra, sense armes i sense mostrar-se violentes van ser apallissades per les porres i les pilotes de goma de la policia, de la seva policia. I com aquesta, centenars de manifestacions on famílies senceres, gent pacífica i sense males intencions, pateix aquesta brutalitat per estar reclamant els drets que li han tret. Tampoc va parar a pensar en les persones que aquell mateix dia van haver d'anar a l'hospital després d'haver sofert la violència dels que, en principi, es cuiden de la nostra seguretat.
Foto: madrilonia.org
No justifico cap agressió ni cap acció violenta, però ni de les persones que ens manifestem ni de la policia. Perquè ells també fan les seves vagues i demanen els seus drets. Ells també aniran a l'atur en algun moment. Ells també tindran una pensió patètica. Ells tampoc tindran una sanitat digna ni una educació pública i de qualitat per als seus fills i filles. El dia que surtin al carrer, tant de bo es trobin amb el que es troben tantes persones pacífiques. I reaccionin. I obrin els ulls. I s'uneixin a un canvi de sistema.
I no, no justifico la violència, de cap tipus. Però ja n'hi ha prou. No pot ser que sempre siguem els ciutadans i ciutadanes qui perdem la batalla de la repressió. No pot ser que sempre tinguin la raó a cop de porra. No pot ser que mai perdin la batalla (que tant de bo fos verbal). No pot ser que mai, després d'una manifestació, no es parin a pensar en quin país vivim. I no per les persones que ens manifestem, sinó per com ens estan deixant el panorama aquells que fan el que volen amb nosaltres i només ens deixen participar un cop cada quatre anys. Mentrestant, ens retallen l'educació i ens ensenyen que els problemes s'arreglen a pals. Així anem.
Foto: DRY Jaén
Sáenz de Santamaría no s'ha aturat a pensar en que, potser, el problema no som nosaltres, sinó ella i els seus, els mateixos que volen aprovar una llei quasi franquista que no ens deixaria pràcticament. manifestar-nos. I nosaltres no ens hem aturat a pensar en que el Govern treballa per nosaltres, i no a l'inrevés. Que nosaltres tenim el poder. Que una democràcia participativa seria una democràcia real. I, per por, callem, ens quedem a casa, ens unim a la majoria silenciosa que Rajoy i els seus volen.
Sense violència, amb la paraula, amb el poder de la democràcia, el poder del poble, jo m'apunto a fer una revolta de primavera com la que proposa Txarango al seu nou disc:
Veniu amb mi?
Veniu amb mi?
