Quin dia, el d’avui! La veritat, estimat diari, no ha estat pas bo. Mai m’han agradat els dilluns, i encara espero l’excepció que confirmi la regla.És dia catorze. Encara no he cobrat, els nens segueixen amb la grip i la meva dona encara no ha trobat feina a falta de tres mesos per deixar de cobrar l’atur. I la feina... ai, la feina! No tinc queixa dels meus companys, tu més que ningú saps que són els qui em motiven a seguir a l’empresa, però el futur és cada cop més incert.Encara recordo quan vaig començar a escriure les meves vivències diàries, quan tant sols tenia setze anys i tot em semblava malament. No m’adonava de tot el que rebia, dels moments que gaudia ni de com tots els moments viscuts intervindrien a ser qui sóc avui. Amb aquella edat qualsevol problema del dia a dia era un món, i cada dia un repte pel qual lluitar des de ben aviat fins la nit.Sentiments intensos, relacions molt fortes i d’altres de més complicades, dubtes pertot arreu, ideologies radicals i viure cada dia com si fos l’últim. Aquestes eren les nostres lleis. I quin plaer recordar tants instants viscuts amb gent tan diversa. De tots en guardo un record, tots ells també em van ajudar a construir-me.El somni predilecte era l’estiu, però aprofitàvem tot l’any, moment a moment. Fins i tot els mals moments els vivíem per aprendre’n i fer-nos més forts. Sabíem a qui recórrer en cada situació, sempre agraint, tot i que potser no valorant prou, les persones que ens oferien el seu temps i les seves ganes d’ajudar-nos. Armadura forta i ànima vulnerable.Totes aquelles tardes, vespres, o fins i tot dies sencers que vam passar amb qui va ser la nostra segona família. Quins records. Ara, vint anys després, pocs segueixen al meu cercle més proper. Coses de la vida, suposo. Potser si aquelles grans batalles, que des d’avui no són més que rampells d’orgull i de ràbia, haguessin estat resolts amb més humilitat, si haguéssim escoltat més al cor, avui molts seguirien amb mi. Però ara ja és absurd pensar-hi. Ara, sols són records dins meu.La vida passa. I ràpid. I, amic meu, tot això pot semblar-te no més que un simple paper amb records que escric tornant de la feina, un dia més. Però jo sé que estic desprenent tots aquests sentiments després de unes quantes reflexions que han sacsejat el meu cap. No saps el que donaria per reviure tots aquests moments, per viure’ls amb més entusiasme i per demostrar tot allò que potser hauria d’haver demostrat abans.Reflexionant tot això arribo un cop més a la filosofia positivista que m’anima a despertar-me cada dia. Potser no vaig viure aquells anys al cent per cent, però ho recordo amb un somriure d’orella a orella per viure-ho tal i com ho vaig fer. I demà, encara que no surti el sol, tornaré a sortir del llit amb força per un nou dia i amb un objectiu clar per mi i per qui em fa ser jo.Somriure.
----------
Aquest text és el que presento aquest any al concurs de Sant Jordi de l'Institut Alexandre Satorras. Espero que us hagi agradat.
