Un cop més, la música em torna a regalar un seguit de reflexions que acaben amb un escrit com aquest. En aquesta ocasió m'he inspirat a partir de l'última cançó d'El Son de la Chama. "Als de dalt" és una cançó que parla del gran drama dels desnonaments. Us demano si us plau que abans o després de llegir aquest escrit us mireu i escolteu el vídeo de la cançó. És la dura realitat. La dura realitat d'un drama que fa massa temps que dura, que ha dut a masses famílies al carrer i que ha endeutat de per vida a gent que no podrà pagar ni gaudir mai del seu habitatge mentre un altre l'ocuparà pagant la meitat.
Més de 500 desnonaments diaris. En serio seguim sense reaccionar al saber aquesta dada? Diu molt de tots nosaltres, tant els que ho pateixen com els que no, que seguim a casa amb aquesta barbaritat succeint als nostres carrers. I encara diu més d'aquells que cobren per tenir una cadira en un parlament a la que assisteixen quan volen. Aquella gent és allà cobrant un senyor sou gràcies als ciutadans per ajudar als ciutadans. Però no. Es veu que aquest no és el seu estil, és molt millor afavorir a les entitats privades i a les classes altes mentre la classe baixa es queda sense sanitat, educació, serveis socials i casa.
Foto: Acampada Gandía
Que tots ells es posin a la pell de les famílies amb nens petits que hauran de buscar-se la vida sense diners. Que pensin en aquelles families amb gent de la tercera edat que necessiti una atenció especialitzada i no la pugui pagar perquè no pot pagar-se ni un lloguer. Que pensin en aquells que van ser estafats i que avui no troben feina ni lloc on viure perquè el banc els fa fora. Que pensin en que tota aquesta gent no té sostre i hauran d'acabar de pagar la hipoteca sense poder refugiar-s'hi.
I atenció, que la Unió Europea els dóna suport. La mateixa Unió Europea a la que el Partit Popular llepa el cul per aconseguir un rescat. La mateixa Unió Europea a la que escolten quan es parla de retallades socials. Ara resulta que no els faran cas. Ni a ells ni al més d'un milió de persones que han firmat una petició per abolir aquesta injustícia.
Som dins d'una crisi que s'està fent més que eterna i que no tindrà fi fins que aquesta situació es converteixi en humana. Que som persones, hòstia! I simpatitzem amb un partit, ideologia, religió, equip, sexe, nacionalitat, edat que siguem, som persones que tenim dret a una casa. És un dret humà. Per tothom, siguem rics o siguem pobres.
Senyores i senyors, si són diputats, consellers, ministres, alcaldes, regidors, senadors... tenen poder. Facin-lo servir per ajudar als qui els van portar a les cadires que avui els pertanyen.
I si no ocupeu cap d'aquests càrrecs, també teniu poder. Teniu poder de cridar, de fer campanya per internet, de no conformar-vos amb la societat. Sí que es pot. Sí se puede.
"La vida a aquesta gent la posarà al seu lloc"
El Son de la Chama
1 comentari:
M'agrada molt la sensibilitat que demostres cap els més desfavorits.
Publica un comentari a l'entrada