Com diu, President?

Em decideixo per fer la bogeria que suposa repassar la premsa, i em trobo amb aquests dos titulars sobre com es gastaran els diners els governs català i espanyol:

Té tela, la cosa.

Com és possible que amb els temps que corren es gastin diners amb coses així? Ens estan dient que tinguem paciència i que confiem en el govern i la seva política econòmica, però ara es veu que aquesta, a part de retallar en serveis públics bàsics de la nostra societat, consisteix en tirar els diners en coses inútils. Estem parlant de molts diners que aniran a parar a un monument feixista i de molts altres que serviran per reprimir la poca llibertat d'expressió que queda. Senyores i senyors, a això li dic jo un govern d'ultra dreta.

El Valle de los Caídos va ser creat per enterrar-hi morts dels dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola, però és evident que ha acabat sent un símbol franquista. Un símbol que, per desgràcia, és massa nombrat des que Rajoy & Cía són al capdavant del govern. Està bé que vulguin reformar-lo si es troba en mal estat, però la qüestió és que aquests 286.000€ seran usats per reformar la façana de la basílica i no per dignificar les osseres dels més de 33.000 morts que hi ha. I és que, com us deia, això és un govern d'ultra dreta, el que es preocupa més per l'església, per la superficialitat i per l'elit en comptes de les persones que tracten de sobreviure en l'estat econòmic actual.

Foto: xtec.cat

Per altra banda tenim les genialitats del Govern Mas. El mateix que ha retallat en sanitat, educació, cultura, serveis socials, la CCMA... decideix invertir en un camió que dispara aigua. Vol dir això que per ells és més important aquesta mànega que qualsevol necessitat humana? És millor invertir en un camió que es farà servir dos o tres cops a l'any que en els medicaments bàsics que els malalts necessiten diàriament? Doncs mireu, les dades parlen per si soles. També he llegit que aquesta mànega que pot provocar fortes lesions no substituirà a les pilotes de goma que han arribat a treure ulls. Llavors... puc saber per què s'ha comprat aquest invent? Digui que sí, President! Ja som a l'alçada de Turquia!

Foto: planetagea.wordpress.com

Quan he llegit aquests dos titulars m'ha vingut al cap una dona que va sortir aquesta setmana a 'El Intermedio' (La Sexta), explicant que lluitava per la investigació d'una malaltia rara. Els governs estatal i autonòmic no li han donat ni un euro per poder seguir amb aquesta investigació i és a punt de tancar el laboratori degut a que no podrà pagar als científics més enllà del mes d'octubre. Pensem-hi. Es gastaran un munt de milers d'euros amb coses com aquestes i no destinaran res a investigacions per malalties rares. És o no és vergonyosa, la política de dretes a la que ens tenen submergits PP i CiU?

Així anem.

Setge

Té gràcia tot el que sentim d'Espanya sobre el nacionalisme català. No els agrada veure com quasi dos milions de persones es van mobilitzar per la independència la passada Diada, ni tampoc que defensem la nostra llengua dels atacs que rep contínuament. No suporten les estelades ni que vulguem endinsar-nos en la insubmissió amb la LOMCE que demà aprovarà el Consell de Ministres. Ens insulten, es riuen de nosaltres i ens menyspreen als mitjans de comunicació anti-catalanistes i volen que entenguem que amb els nacionalismes no arribarem enlloc. Té gràcia perquè no entenen la diferència entre el nacionalisme i l'odi nacionalista. És cert, i no negaré pas, que el nacionalisme català és molt viu i té molta força actualment, ni tampoc que hi ha sectors d'odi contra Espanya i els espanyols. Però centrem-nos en el tema del qual us vull parlar avui: la catalanofòbia.

'La Gaceta' barrejant temes. (05/03/2010)

Els mateixos que critiquen el nacionalisme català són els primers que prediquen l'odi sense demanar l'opinió ni conèixer la realitat sobre qui parlen. És allà on ens humilien a tots nosaltres, on s'inventen xifres i notícies que ens insulten, on tergiversen les nostres paraules i on expliquen al seu públic qualsevol bajanada amb tal d'increpar-nos i promocionar l'odi cap a casa nostra. Són molts els que es creuen això de que la reforma educativa serà la "Ley Orgánica para Mejorar la Calidad Educativa". I el pitjor és que l'odi arribi a aquests nivells constitucionals. I és que els mateixos que han redactat aquests paperots són els que no reconeixeran mai que som la comunitat que, en proporció del que dóna, rep menys diners i ajudes de l'Estat. Ens desafien i ens provoquen, però hem de ser prou llests com per no rebaixar-nos al seu nivell. Hem de pensar que, com a poble, ens mereixem un respecte que hem d'exigir com cal: sortint al carrer i fent tràmits a través de la via judicial, encara que ens vagi en contra. Si pensem i ens unim som imparables. Ningú farà la feina per a nosaltres. I menys des d'Espanya.

Vídeo d'una andalusa en contra de la catalanofòbia.

Ben pocs tenen empatia amb aquest tema. Ben pocs volen pensar que potser els catalans sentim la nostra cultura i la nostra llengua pròpia perquè la tenim, i ben rica que és! Hi ha el cas d'aquella noia andalusa que va fer un vídeo sobre la catalanofòbia, que va revolucionar la xarxa. Ella mateixa va descriure la catalanofòbia com a "el rechazo injustificado y agresivo que tienen tantísimas personas hacia los catalanes". També hi ha els que han mostrat al ministre Wert el menyspreu que es mereix, ja que és el que ell està tenint amb l'educació.
No demano a ningú que es faci catalanista ni que defensi el català. Només demano que els que tenim a les nostres mans el futur de la llengua i la terra aconseguim el respecte que tothom mereix, ja que no hem fet cap acte ofensiu contra ningú. Salvador Espriu deia: "No podrem mai ser si no som lliures". I lliures no vol dir independents, sinó sense que ningú que ens castigui amb l'opressió. Amb tot el pes que duem a sobre, ens mereixem ser-ho.
No confonguem. Catalanisme no és independentisme. Ser català no és ser independentista. Defensar el teu poble no vol dir voler atacar ni menysprear-ne un altre.

Reset

Senyores i senyors, definitivament ens hem tornat bojos. Sí, sí, tots absolutament bojos. M'explico: vivim en un país on es veuen brotes verdes amb sis milions de persones aturades, on estem sortint d'una crisi quan cada dia 532 habitatges són desnonats, on els de dalt asseguren tenir la solució mentre els de baix ens quedem sense sanitat, educació ni drets socials, i on la gent es preocupa més dels realitys nocturns que de sortir al carrer a protestar contra aquesta bogeria col·lectiva. S'han tornat bojos al donar més importància a les multes de trànsit del dia a dia que a una infanta lladre, i també en el moment d'ocupar-se de canviar el nom de català a LAPAO i no de fer justícia amb les víctimes i familiars de l'accident de València o amb un partit que no aclareix com pagava sobresous quan era al govern. Embogits nosaltres per no carregar-nos als partits polítics que ens van prometre la glòria i avui incompleixen el seu programa electoral paraula per paraula i beneficien als seus. Tots bojos en el moment en què relacionen l'avortament, un dret que salva moltes males vides, amb ETA. Xalats els qui donen més importància a les mentides de Mourinho que a les dels bancs i caixes que ens han robat. I tot això per no parlar de tot el que encara no sabem.

No ens n'adonem, però tots estem una mica bojos. I no té cap gràcia. Plegats estem convertint a aquesta societat i país en un lloc on ningú ens creu i on només escoltem les ordres d'una dona alemanya a qui l'estat del benestar espanyol li és ben igual. Ens estem resignant a pagar la crisi que nosaltres no hem creat mentre ens buiden les butxaques amb reformes que no faran res més que dur a més de nosaltres a les oficines de treball. I sinó ens queixem, res del que pensem servirà. No val queixar-se un cop, ni dos, ni tres. Ens hem de queixar tant com calgui, unir-nos tots contra qui no pensa en nosaltres i és a la cadira on el poble el va posar. Encara som a temps, sí. Però no sé quant pot aguantar aquest país en aquesta situació sense que acabem d'estar tocats del bolet al cent per cent.

Toquem de peus a terra, mirem les injustícies que ens envolten, lluitem perquè ens tornin el que tant va costar aconseguir. I que ens escoltin. No dic que ens sentin, dic que ens escoltin. Que pensin que a part de gent que aporta imposts, som persones que volen viure la vida, que només n'és una. No és moment perquè els ciutadans tinguem paciència, sinó perquè reflexionem i actuem.

El 15M ens va injectar ara fa dos anys una dosi de reivindicació a tots i totes, demostrem que si volem podem seguir tenint-lo. Sigui amb la plataforma que sigui.

El dia 15 de tenia pensat fer un escrit especial per celebrar el segon aniversari d'aquells successos que van moure a tota la península, però he pensat que era necessari fer un escrit animador com aquest per escalfar el #12m15m d'enguany, després de veure les notícies i avergonyir-me del què fan els de dalt i de la nul·la reacció dels que som a baix.

Explosió de primavera

Quin millor dia que el d'avui, Sant Jordi, per mostrar-vos algunes de les fotografies que he pres en el que portem de primavera? Aquí us les deixo.

Per seguir totes les fotos que penjo, podeu entrar a la meva pàgina de fotografia, www.marti6.tumblr.com.

Bon Sant Jordi!

No us ho mereixeu

Un cop més, la música em torna a regalar un seguit de reflexions que acaben amb un escrit com aquest. En aquesta ocasió m'he inspirat a partir de l'última cançó d'El Son de la Chama. "Als de dalt" és una cançó que parla del gran drama dels desnonaments. Us demano si us plau que abans o després de llegir aquest escrit us mireu i escolteu el vídeo de la cançó. És la dura realitat. La dura realitat d'un drama que fa massa temps que dura, que ha dut a masses famílies al carrer i que ha endeutat de per vida a gent que no podrà pagar ni gaudir mai del seu habitatge mentre un altre l'ocuparà pagant la meitat.

Més de 500 desnonaments diaris. En serio seguim sense reaccionar al saber aquesta dada? Diu molt de tots nosaltres, tant els que ho pateixen com els que no, que seguim a casa amb aquesta barbaritat succeint als nostres carrers. I encara diu més d'aquells que cobren per tenir una cadira en un parlament a la que assisteixen quan volen. Aquella gent és allà cobrant un senyor sou gràcies als ciutadans per ajudar als ciutadans. Però no. Es veu que aquest no és el seu estil, és molt millor afavorir a les entitats privades i a les classes altes mentre la classe baixa es queda sense sanitat, educació, serveis socials i casa.

Foto: Acampada Gandía

Que tots ells es posin a la pell de les famílies amb nens petits que hauran de buscar-se la vida sense diners. Que pensin en aquelles families amb gent de la tercera edat que necessiti una atenció especialitzada i no la pugui pagar perquè no pot pagar-se ni un lloguer. Que pensin en aquells que van ser estafats i que avui no troben feina ni lloc on viure perquè el banc els fa fora. Que pensin en que tota aquesta gent no té sostre i hauran d'acabar de pagar la hipoteca sense poder refugiar-s'hi.

I atenció, que la Unió Europea els dóna suport. La mateixa Unió Europea a la que el Partit Popular llepa el cul per aconseguir un rescat. La mateixa Unió Europea a la que escolten quan es parla de retallades socials. Ara resulta que no els faran cas. Ni a ells ni al més d'un milió de persones que han firmat una petició per abolir aquesta injustícia.

Som dins d'una crisi que s'està fent més que eterna i que no tindrà fi fins que aquesta situació es converteixi en humana. Que som persones, hòstia! I simpatitzem amb un partit, ideologia, religió, equip, sexe, nacionalitat, edat que siguem, som persones que tenim dret a una casa. És un dret humà. Per tothom, siguem rics o siguem pobres.

Senyores i senyors, si són diputats, consellers, ministres, alcaldes, regidors, senadors... tenen poder. Facin-lo servir per ajudar als qui els van portar a les cadires que avui els pertanyen.

I si no ocupeu cap d'aquests càrrecs, també teniu poder. Teniu poder de cridar, de fer campanya per internet, de no conformar-vos amb la societat. Sí que es pot. Sí se puede.

A part de la cançó, comparteixo amb vosaltres el nou espot de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), dirigit als votants del PP.

"La vida a aquesta gent la posarà al seu lloc"

El Son de la Chama

Dilluns, 14 de març de 2033

Quin dia, el d’avui! La veritat, estimat diari, no ha estat pas bo. Mai m’han agradat els dilluns, i encara espero l’excepció que confirmi la regla.

És dia catorze. Encara no he cobrat, els nens segueixen amb la grip i la meva dona encara no ha trobat feina a falta de tres mesos per deixar de cobrar l’atur. I la feina... ai, la feina! No tinc queixa dels meus companys, tu més que ningú saps que són els qui em motiven a seguir a l’empresa, però el futur és cada cop més incert.

Encara recordo quan vaig començar a escriure les meves vivències diàries, quan tant sols tenia setze anys i tot em semblava malament. No m’adonava de tot el que rebia, dels moments que gaudia ni de com tots els moments viscuts intervindrien a ser qui sóc avui. Amb aquella edat qualsevol problema del dia a dia era un món, i cada dia un repte pel qual lluitar des de ben aviat fins la nit.

Sentiments intensos, relacions molt fortes i d’altres de més complicades, dubtes pertot arreu, ideologies radicals i viure cada dia com si fos l’últim. Aquestes eren les nostres lleis. I quin plaer recordar tants instants viscuts amb gent tan diversa. De tots en guardo un record, tots ells també em van ajudar a construir-me.

El somni predilecte era l’estiu, però aprofitàvem tot l’any, moment a moment. Fins i tot els mals moments els vivíem per aprendre’n i fer-nos més forts. Sabíem a qui recórrer en cada situació, sempre agraint, tot i que potser no valorant prou, les persones que ens oferien el seu temps i les seves ganes d’ajudar-nos. Armadura forta i ànima vulnerable.

Totes aquelles tardes, vespres, o fins i tot dies sencers que vam passar amb qui va ser la nostra segona família. Quins records. Ara, vint anys després, pocs segueixen al meu cercle més proper. Coses de la vida, suposo. Potser si aquelles grans batalles, que des d’avui no són més que rampells d’orgull i de ràbia, haguessin estat resolts amb més humilitat, si haguéssim escoltat més al cor, avui molts seguirien amb mi. Però ara ja és absurd pensar-hi. Ara, sols són records dins meu.

La vida passa. I ràpid. I, amic meu, tot això pot semblar-te no més que un simple paper amb records que escric tornant de la feina, un dia més. Però jo sé que estic desprenent tots aquests sentiments després de unes quantes reflexions que han sacsejat el meu cap. No saps el que donaria per reviure tots aquests moments, per viure’ls amb més entusiasme i per demostrar tot allò que potser hauria d’haver demostrat abans.

Reflexionant tot això arribo un cop més a la filosofia positivista que m’anima a despertar-me cada dia. Potser no vaig viure aquells anys al cent per cent, però ho recordo amb un somriure d’orella a orella per viure-ho tal i com ho vaig fer. I demà, encara que no surti el sol, tornaré a sortir del llit amb força per un nou dia i amb un objectiu clar per mi i per qui em fa ser jo.

Somriure.

----------

Aquest text és el que presento aquest any al concurs de Sant Jordi de l'Institut Alexandre Satorras. Espero que us hagi agradat.

Ja trigaves

Ai, Carme, Carme... o hauria de dir Carmen? Ja trigaves a retratar-te i demostrar qui ets. Però en fi, has decidit que ha arribat el moment de fer-ho.

Foto: Periodista Digital

Te'n recordes de la campanya electoral de l'any 2008? Sí, dona, aquella on parlaves de la Catalunya optimista, aquella on et vas omplir la boca de paraules catalanistes i ens vas prometre que, des de Madrid, tu i els teus miraríeu més que mai per Catalunya i els catalans. I és que aquell any també es celebrarien les generals i seria la teva oportunitat. Vau prometre que, amb dos governs socialistes, Catalunya tornaria a ser rica i plena. Recordo aquelles brutals imatges on el Palau Sant Jordi es veu tenyit de vermell i de banderes catalanes i les teves mans entrellaçades amb les de Zapatero i Montilla es van aixecar per celebrar l'èxit que s'aconseguiria dies després en les eleccions autonòmiques.

Els que ara reneguen de Catalunya

Just després de les generals vas deixar que et donessin el maletí de defensa, fent-te cridar Viva España i Viva el Rey durant tres anys arreu del món deixant-nos a tots els catalans bocabadats. Però allò va ser només el començament de tot. Poc a poc vam anar veient com la Carme es tornava Carmen en les seves compareixences, on deies que estaves lluitant per Catalunya i seguies enganyant-nos com burros. Més endavant vam començar a entendre el perquè de les teves paraules espanyolistes. I és que vam comprovar els teus aires de líder que pretenies dur a la direcció del PSOE. I no em negaràs que no et van agafar pel sol fet de ser catalana, i et va fer ràbia venir d'on vens. I què vas escollir? Espanyolitzar-te al cent per cent.

Quina gràcia, però, quan va arribar l'11 de setembre del 2012 amb una manifestació amb quasi dos milions de persones al mig de Barcelona. Evidentment, no hi eres, però això no serà una cosa que jo et retregui. El que si que et recordaré és les múltiples vegades que vas evitar respondre a la premsa, ja que Catalunya encara et feia una mica de pena i vas optar per callar abans que dir què pensaves. Però clar, després de la baixada de pantalons que el grup socialista català ha arribat massa lluny, és ben normal que uns quants es rebel·lessin a la votació del Parlament i que, un mes després, tots els socialistes catalans a Madrid ho fessin al Congrés. Evidentment, tu, la nena bona del PSOE, ets la primera que t'has indignat amb els companys d'allà on tu vens i que has estat a favor d'imposar-los la multa més alta possible a aquests diputats.

Pura realitat

Has deixat a tota Catalunya flipant però, sincerament, a mi no m'has sorprès gens. Molta sort a Espanya, que aconsegueixis molts títols i que tinguis molta gent fent-te la pilota, però deixa en pau a qui realment vol una Catalunya optimista, a la llibertat d'expressió, al dret a decidir, potser no a la independència, però sí a qui té el cap sobre el coll i no sota la peineta.

Com passa, el temps!

Sí, el temps passa molt ràpid, però en alguns aspectes sembla ser que no avancem o que, fins i tot, tornem enrere. I no em referiré pas a les retallades socials ni al mal que estan fent els presidents Mas i Rajoy, sinó al mal que alguns pretenen fer al català, com fa quasi tres-cents anys.

El Consejo de Castilla, amb data al 1715 (mesos després de derrotar Barcelona a la batalla de l'11 de setembre), redacta en una sessió plenària les següents paraules:

"Los catalanes son aficionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en su lengua nativa. (...) Aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V. M. y a la justicia, no por afecto y amor sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia debe afienzarse en éstas."

Si amb això pretenien dir que els catalans érem i som uns trastornats per parlar en la nostra llengua materna i que amb una escopeta al clatell els catalans parlaven castellà, doncs sí, és veritat. Però també és cert que no és cap èxit, i molt menys un mèrit del que es pugui presumir. I té la seva gràcia, perquè són ells els primers que es refereixen a nosaltres com a ciutadans aficionats a la nostra pròpia pàtria, diferent a la seva, l'espanyola.

"Todo se deberá formar en lengua castellana y actuar en papel sellado (...) supuesta y asentada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, constituciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado (...) No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, usáticos, fueros y costumbres."

Aquí, a finals d'any, i ja en termes més seriosos, parlen clarament d'abolir el català, una missió impossible a curt termini, però desgraciadament possible a la llarga. En aquells anys parlaven de suprimir-lo a les institucions, però avui en dia ja tracten de llençar-lo a la brossa amb la nova llei d'educació que el senyor Wert té preparada per espanyolitzar-nos. I atenció, que al segle XVIII volien esborrar-nos la memòria, però ara el Ministre d'Educació espanyol, també a través d'aquesta llei, vol decidir què estudiem a classe, independentment de la història que hagi viscut cada comunitat autònoma i eliminant l'objectivitat als temaris educatius, fent explicar als professors i professores el que a ell li sembli correcte i com ell li sembli correcte. I tots sabem de quin ram és.

Senyores i senyors, no podem permetre "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", tal i com deien fa segles. No pot ser que una llengua que ha sobreviscut als innumerables atacs que ha rebut al llarg dels anys desaparegui en el seu millor moment. I per molt que aprovin aquesta espantosa llei, crec que hem de desobeir. Almenys és el que jo, personalment, faré tant si m'obliguen a fer religió com si m'obliguen a espanyolitzar-me. I és que com bé va dir Cristòfor Despuig:

"No he volgut escriure-la [la seva obra] en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la
catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per il·lustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball."

Desobediència. Democràcia. Justícia. Terra. Visca el català.

Arxivant

Dos mil dotze, quin any!

Aquest ha passat força ràpid i ens ha deixat moments de tot tipus. S'ha parlat i discutit sobre moltíssimes notícies, de temes que preocupen a la societat i s'han plantejat i dut a terme canvis importants. Aquests són els temes que he comentat enguany en aquest bloc.

• Paga extra:

Des de l'1 de gener hem patit importants pujades de preus. Començant amb l'apujada desorbitada dels títols de transport, que tornarem a patir el primer dia del nou any, provocada pel Govern Mas. Més tard ja van venir les apujades d'IVA, de llum, d'aigua i les famoses retallades en sanitat, educació i cultura que avui en dia perduren i sembla ser que així seguiran. A més, el fet que l'Església segueixi sense haver de pagar l'IBI ha dut polèmica llarga.

• Guerra lingüística:

El català i ha estat qüestionat durant tot l'any, molt abans de tot el rebombori independentista. Ja el vaig defensar amb la música al febrer, però també vaig defensar a la resta de llengües, que són fonamentals per obrir fronteres en aquest món modern. Bo i això, els atacs de la caverna mediàtica contra Catalunya ja eren més que evidents el mes de març barrejant política i futbol.

• Desconfiança política:

Aquesta és una de les principals preocupacions dels habitants espanyols que ha anat in crescendo des de que el Moviment 15-M, també present enguany i amb un reportatge exclusiu per aquest bloc, aparegués l'any 2011. Des de les notícies internacionals fins a les que ens toquen més d'a prop, passant per rescats més que existents, la classe política ens ha fallat força durant els últims dotze mesos.

• Aventura independentista:

Aprofitant la Diada i amb un pla electoralista fallit, el clam independentista del poble català ha estat clar i, més que mai, català. La por que els partits espanyolistes han intentat transmetre als votants no ha donat els seus fruits i en les passades eleccions aquests van triar una majoria sobiranista al Parlament. La polèmica i el debat han estat servits i la guerra entre partits ha estat més calenta que mai. El que passa és que no han entès que hi ha molts més problemes a part de les relacions amb Madrid.

• L'energia de l'esplai:

Ja en temes menys seriosos i més alegres, però no per això menys importants, aquest ha estat un any molt esplaiero, amb la Trobada General d'Esplac a Ripoll, els 35 anys de l'Esplai Garbí i, després de portar ja una dècada en aquest, moltes ganes de seguir-hi.

• De Pep a Tito:

Aquest any també hi ha hagut canvis dins del meu estimat Barça, amb l'adéu de Guardiola. Des del punt de vista periodístic, també vull recordar el premi Català de l'Any a Joaquim Maria Puyal, el mite per qualsevol persona a qui agradi el futbol.

En fi, dins de la meva opinió, aquests són els temes i els escrits més destacats del 2012. Us desitjo una molt bona entrada d'any i un genial 2013, que sempre pot ser millor que l'anterior.

Voluntat dividida

Diumenge passat, com tots i totes sabem, més de cinc milions de catalans i catalanes estàveu cridats a les urnes per decidir el futur de la nostra nació. Sincerament, esperava menys sorpreses de les que finalment han succeït, com la brutal davallada del senyor President, el més castigat pel poble. Tot i així, tampoc és tant curiós si ens parem a pensar en les múltiples retallades que ha fet contra el poble, el mateix poble al que demanava una "majoria excepcional" i no li ha donat, ja que la voluntat del poble català està molt dividida.

Que no ens enganyi la caverna pepera, Catalunya ha decidit independència o, almenys, Dret a Decidir, i per això mateix Oriol Junqueras ha duplicat el nombre d'escons dels que ha tingut el seu partit al Parlament la passada legislatura, després d'haver fet una renovació interior total i real. No com el PSC, que no ha tingut temps, però tampoc gaires ganes, de canviar i ha seguit baixant la seva representació passant a segona força de la oposició baixant un total de 17 escons durant els últims dos comicis. El PP és una altra sorpresa, i no pel que deien els sondejos, sinó perquè no entenc com han pogut pujar el seu nombre d'escons amb el pèssim govern que tenen a Espanya des de fa un any i que ens està duent a la ruïna absoluta.

Aquesta última dada contrasta amb la pujada d'ICV-EUiA, que amb la seva campanya anti-retallades han aconseguit millorar els seus resultats arribant als 13 escons. Més endarrere trobem Ciutadans, que ha triplicat el seu nombre de vots i escons arribant a tenir grup parlamentari propi. Realment m'espanta la gent que els ha pogut votar, si és que realment sabien què duia el seu programa, però prefereixo això que una possible entrada de PxC al Parlament. Per acabar, SI desapareix i dóna pas a la CUP, que entra amb força a les seves primeres eleccions autonòmiques.

Foto: rtvv.es

Tot això ens demostra que els descontents amb Mas han anat a votar a ERC, i que, possiblement, C's ha robat escons als socialistes gràcies a un bon orador per candidat i al NO rotund a l'aventura independentista i a una hipotètica consulta sobiranista. A CiU no li ha sortit bé la jugada, ja que (espero), Esquerra no els donarà suport incondicional i, per molt que en Duran no vulgui, faran fer el referèndum. És evident que el President haurà de pactar, és impossible governar un Parlament tant igualat.

Ja veurem com acaba aquesta legislatura i què compleixen els qui manin. De moment, Homs ja ha anunciat més retallades i Junqueras la condició inevitable del referèndum per la independència.

Prou.

En els últims dies torna a haver incertesa, preocupació i por entre Israel i la Franja de Gaza degut als atacs que intercanvien ambdós bàndols. Un cop més, amb molta injustícia de cara al poble palestí, que, com sempre, es veu acorralat i amb molts menys recursos que els israelians, i això queda reflectit en el nombre de víctimes que té cada cantó. Evidentment, cap acte de violència està justificat, però és del tot normal que els habitants de Gaza es vulguin defensar amb els recursos que trobin.

Foto: andes.info.ec

Tota guerra és absurda, no val la pena perdre el temps matant a qualsevol del bàndol contrari, que segurament és igual que tu i té família, una persona que no té la culpa d'aquesta situació desastrosa. Tot i així, aquesta guerra és encara més absurda, i és que qui controla tot el que passa són dos països que no protagonitzen la batalla: Egipte pel cantó palestí i el totpoderós Estats Units a favor dels israelians. Tot per interessos de diners, interessos polítics, interessos dels que només gaudeixen els més rics, els multimilionaris i que provoquen guerres com aquesta on qui moren són els civils.

He decidit recuperar un poema que vaig fer l'any 2009 i que vaig presentar al concurs d'aquell mateix any per Sant Jordi de l'Anxaneta, on vaig guanyar amb el següent text a favor del poble palestí i en contra dels atacs abusius de les forces israelianes:

Notícies des de Gaza

Homes separats per armes,
pobles envaïts per bombes,
país tallat per l'espasa,
són notícies des de Gaza.

Sento pena, ràbia i fàstic
i tot m'omple de tristor,

sembla pensat per un ase,

són notícies des de Gaza.

Terra de fills sense pares,

lloc de pares sense fills,

famílies sense casa,

són notícies des de Gaza.

Es veu tot de blanc i negre,

el paisatge de dissort

destruït tot per la brasa,

són notícies des de Gaza.

Només em queda afegir que ja n'hi ha prou d'aquest color, un color en escala de grisos. NO a qualsevol guerra, SÍ al diàleg i SÍ al Dret a Decidir del poble palestí, sotmès a una repressió injusta.

Agafem-nos

...i ben fort, que això promet una batzegada important.

D'aquí a una setmana justa, els que podeu fer-ho, anireu a votar (almenys això espero). El diumenge que ve viurem una de les nits electorals més importants en la història de Catalunya, on el poble demostrarà què vol, encara que cada partit vengui les seves mentides per guanyar vots. Guanyarà l'Artur, però ho farà amb majoria absoluta? Passarà a ser tercera força el PSC? Entrarà la CUP al Parlament?

Hi ha mil preguntes a fer sobre els resultats, però abans ens hem de preguntar qui us convenç més per rebre el vostre vot. I poca broma, que el dret a votar és molt important i està infravalorat en aquesta societat. Cada vot compta, un grapat de vots pot fer canviar escons i moure tot el panorama. Avui he decidit fer un repàs dels programes dels principals partits polítics que es presenten a les eleccions del dia 25, però no m'he basat només en el que ells diuen que faran, sinó també en els punts que els desfavoreixen. Així doncs, he preparat personalment els següents muntatges amb sis punts sobre cada partit. Els tres primers són amb els que poden aconseguir més vots segons els interessos dels diferents grups de votants, i els tres darrers amb els que cal pensar abans d'enviar el vostre vot als candidats o candidata.

*ordre dels partits segons els escons que se'ls atorguen els sondejos.

Així doncs, cada partit té els seus pros i els seus contres, ara és feina de cada votant de valorar què pesa més a l'hora de destinar el vostre vot. Jo ja tinc clar a qui votaria el proper diumenge, però no ho faré públic encara perquè no sembli que amb els muntatges de fotos que he fet en aquest post hi he barrejat la meva opinió amb la realitat. Penseu bé quin és el vot que us identifica i exerciu el vostre dret a dir què voleu pels propers quatre anys. Si no ho feu, després no vull sentir ni una queixa en quan no us agradi qualsevol reforma. Votar és opinar lliurement.

Fins aquí arriba el meu repàs anterior a les eleccions autonòmiques del 2012, ja que el proper escrit, que es publicarà dimecres, ja tractaré algun tema diferent. Fins llavors, salut!

Benvinguts al festival

Senyores i senyors, benvinguts a la enèsima campanya electoral, un festival de mentides i promeses, després de demostrar-se que res es pot prometre, i sinó mirin el cas de Rajoy, que avui en dia està jugant al món al revés.

Independència, federalisme, Espanya. Aquestes són les principals paraules que portem sentint des del setembre i que no pararem de sentir en els propers dies de campanya. Però no tot és aquest debat, cal recordar la horrible i desastrosa crisi que estem patint, el tema dels desnonaments, els bancs, els serveis socials, la corrupció, i molts altres temes són també als programes electorals, però en segon pla. Tots van amb el mateix tema a la boca, però si ens empanem només en aquest tema no tirarem endavant ni com a comunitat autònoma ni com a estat.

Foto: Catalonia is not CiU

Aquest cap de setmana he tornat a una trobada de joves en la que hi participàvem joves d'esplais de Cardedeu, Canet, Alella i Mataró i una de les formacions que vam fer va ser sobre democràcia i el funcionament del sistema actual, des d'un punt de vista imparcial, que va acabar amb un interessant debat entre tots nosaltres. Un dels temes que vam tractar sobre la manera en què funciona el nostre país va ser la memòria curta del poble, és a dir, que avui en dia la majoria dels que podreu votar a les properes eleccions no recordeu les retallades impulsades per Mas, com l'euro per recepta o les reduccions de personal que han acabat amb tancaments de centres socials, sinó que només penseu en els últims tres mesos, en els que el senyor President (o messies, segons les fotografies de la seva campanya electoral) només ha parlat d'independència i d'aquesta com a solució de tot. També hem parlat de la participació a qualsevol elecció, arribant a la conclusió de que abstenir-se o fer un vot nul és no estar a favor de la democràcia i votar en blanc és estar a favor de la democràcia sense trobar un partit que et convenci. Així doncs, aquesta abstenció massiva que hi està havent en els últims comicis ens el podem prendre com que moltíssims habitants no estan interessats per la democràcia o bé hi estan en contra, la qual cosa significa un greu problema, i és que la gent no creu en el sistema actual, encara que tampoc s'ha trobat un altre sistema estable sense ser una dictadura per fer funcionar un país. Dóna molt a pensar.

Amb tot això vull dir que la campanya electoral són unes setmanes, més aviat mesos, en què els partits polítics intenten fer-se seus els bancs amb promeses que els beneficiïn, encara que no ho expliquin al programa, i així aconseguir diners per fer-se un lloc als mitjans de comunicació, que funcionen amb qui té més diners. I com a (espero), futur periodista, em sap molt greu que no existeixi una premsa totalment imparcial. Clars exemples en són TV3, TVE, La Razón, El País, etc.
Aquest no és el sistema que hauríem de tenir, un sistema molt ben plantejat des d'un punt de vista inicial, però no tant maco als despatxos, on els diners, un cop més, mouen el món gràcies a la famosa dita: Feta la llei, feta la trampa.

¡Ai Mas, hay más!

Un home que li agrada estar en batalla contínua, però a la seva manera: paraules planificades i ben pensades,  temes dels que no parla, fent campanya on no toca i prometent el que no pot prometre.

Està molt bé això de ser el president que dóna un cop de puny a la taula per defensar el que milions de catalans volen i reivindiquen, de no deixar que ens espanyolitzin, de castigar al govern federalista quan aquest pretén ridiculitzar-nos, de defensar les competències que ens pertanyen i de fer-se sentir internacionalment per impedir qualsevol tonteria de Rajoy i els seus. Tot això és molt maco, però no podem resumir una legislatura de dos anys parlant només de l'últim mes i de que CiU s'ha fet seva la independència i el discurs catalanista i pro-independentista.

La legislatura ha estat més curta del que és habitual, però no per això ha deixat de fer-se llarga i intensa, i prenguem-nos-ho amb calma, que quedaran quatre anys més a partir de les eleccions. Quatre anys en els que ningú ens promet que no hi hagi més retallades, o que si la situació econòmica millora ens tornin el que ens van prendre amb els altres ajusts. És cert, ningú pot prometre res: ni deixar de retallar, ni donar-nos uns serveis socials com els que teníem després d'anys de lluita dels sindicats, però ep, tampoc se'ns pot prometre la independència!

Seria convenient que recordi que per culpa del senyor President i el seus súbdits tenim els hospitals a vessar i amb llistes d'espera quilomètriques amb malalts que moriran per no ser atesos a temps, una educació amb aules plenes fins a la bandera amb alumnes seient al terra i professors amb un 33% més d'hores guanyant un 30% menys del que cobraven abans, és a dir, que els alumnes reben menys atenció del professor i aquest no pot fer la seva feina com cal. "Al meu temps érem cinquanta alumnes a l'aula i no passava res", he arribat a sentir. Doncs miri vostè, justament ens estem queixant de que no volem que els alumnes estudiïn com s'estudiava en ple franquisme i que es destrossin els avenços que s'havien aconseguit. També estaria bé que recordi que els centres de menors i d'atenció a malalts reben menys subvencions i no poden acceptar al mateix nombre de persones al no tenir prou assistents per atendre'ls.

Tot això el mateix govern que va pactar amb el PP, sí, sí, amb el PP! El mateix que ara critiquen per guanyar vots el proper 25 de novembre. Aquest ha estat un govern que s'ha contradit a sí mateix i que ha mirat pels que tenen diners, tal i com la dreta fa. Que no ens enganyin amb un discurs independentista i convergent, que ells són la dreta catalana. També he sentit que "votar CiU seria el vot útil", per què? Hi ha més partits independentistes en contra de les retallades com ICV-EUA i partits independentistes que no pactarien amb el PP, com ara ERC. La independència no és seva, i Catalunya tampoc ho és, perquè tal i com diu una exitosa campanya que corre per internet: Catalonia is not CiU!

Senyor Mas, ¡que hay más! No només el discurs catalanista és el que descriu el seu partit. No ens enganyi i expliqui'ns si ens retallarà a la següent legislatura, si intentarà arreglar els problemes que el seu propi govern ha provocat i no només si hi haurà referèndum!

Allà vosaltres, els que podeu votar, el dia 25 de novembre. El nostre futur, independent o no, és en joc en molts àmbits.

Deu

Aquest mes, octubre del 2012, fa deu anys que vaig entrar per primera vegada a l'Esplai Garbí. Sembla mentida que deu dels quinze anys que tinc els hagi passat sent garbitenc, no puc pensar en fets de la meva vida i que no em vingui un record, sempre dolç, de l'esplai.

Vaig entrar el 2002 amb ben poques ganes, encara que no vaig trigar gaire a descobrir que aquelles tres hores setmanals on jugava amb nens i nenes de la meva edat eren molt millor que mirar la tele o no fer res. Aviat em vaig endinsar amb ganes en aquest món màgic on és fàcil riure i passar-s'ho bé dissabte a dissabte i amb les colònies i campaments, experiències lluny de la rutina i l'avorriment. A l'esplai he crescut i m'he format, he estat educat i m'han ensenyat valors essencials com el respecte, a més dels drets dels infants i humans. He après, des de petit, a viure i conviure, a compartir i a conèixer, a ser qui vull ser.

www.esplai-garbi.blogspot.com

Amb el pas dels anys he conegut molta gent amb moltes ganes de fer esplai, algunes que he tingut la sort de retrobar-m'hi amb motiu dels 35 anys del Garbí, d'altres que encara cada setmana veig, i alguns que han arribat a ser gent important per mi. Recordo quan vaig arribar-hi, que el grup de joves, Tramuntana, encara no eren monitors/es, i més endavant ja van ser-ho i avui en dia segueixen la seva vida des del punt en que no tot es pot compaginar. És maco veure aquest cicle, i tenir la sort de tornar a veure Tramuntana, però aquest cop com a actual i nou grup de petits a l'esplai. I és maco també veure com, poc a poc, els que eren companys d'altres grups han passat al monitoratge, que és on pretenc arribar d'aquí a un temps.

Anar a l'esplai no és aparcar als nens, ni és dur-los a l'escola. Anar a l'esplai és obrir les portes als infants perquè gaudeixin de grans estones amb d'altres nens i nenes que acabaran sent amics seus, possiblement per molts anys, tal i com m'ha passat a mi, que avui en dia segueixo anant-hi amb ganes per trobar-me amb gent increïble amb la que rius, parles, descobreixes i gaudeixes. Igualment pel fet de fer sortides de varis dies, no és enviar als nens fora de casa, sinó regalar-los dies, siguin dos, cinc, o deu, en els que conviuran amb companys amb els que podran compartir grans estones.

Intercanvi internacional d'acollida 2010.

A Les Esmandies hi he jugat hores i hores, però també arriba un punt en què els jocs ja no és el que t'agrada, i a l'esplai aquest canvi l'he viscut amb monitors/es que han dedicat el seu temps lliure a preparar-nos, perfectament, activitats més enfocades a les nostres preocupacions, a la nostra opinió, a la nostra edat. Això és el que demostra que l'esplai és obert a tothom, als infants i als joves.
Cançons, excursions, colònies, campaments, trobades, un intercanvi internacional, jocs, activitats, tallers, amistats, valors, natura, educació... són moltes les coses que m'enduc del que, de moment, ha estat el meu pas per l'esplai. I espero que la meva història, de moltes pàgines, viscudes a l'esplai encara li quedi força espai per anotar-hi les vivències que encara em queden amb el Garbí.

Només puc agrair-vos-ho.

Esplaiada, trobada general d'Esplac 2012.

Menys reflexionar i més actuar

Imatge de l'11 de setembre d'enguany. | El Periódico

Després d'un mes sense escriure al bloc, el panorama polític ha canviat molt. S'ha passat de parlar de si l'Església hauria de pagar l'IBI, de la borsa i la prima de risc, retallades i d'altres per parlar d'un altre tema també important: la independència.

Suposo que molts/es ho sabreu i d'altres ho haureu llegit, jo estaria a favor de la independència de Catalunya en el cas de que els catalans i catalanes així ho volguéssim. I crec que els habitants de Catalunya van parlar clar i, sobretot, català el passat Onze de Setembre a la Marxa per la Independència que amb molt d'èxit va convocar l'ANC. Una marxa que, suportada amb les enquestes d'El Periódico i d'El País, que deien que la majoria de catalans volen un estat propi i que la majoria d'espanyols acceptarien la decisió respectivament, va aplegar dos milions de persones pels carrers de Barcelona, un fet històric amb un potent clam per aconseguir en un futur, esperem que no molt llunyà, un referèndum vinculant perquè els que realment ens veiem implicats amb el tema (els catalans i catalanes i no la resta) podem exercir el dret a decidir. Un dret que potser la Constitució no vol contemplar, però algú pot esperar que quan es fa una constitució dins d'aquesta posi: si una regió del país es vol independitzar, que ho faci lliurement? No, és obvi que quan un país recrea les seves lleis no pensarà en que algun territori vulgui abandonar-lo. I exemples clars en són els últims països europeus que s'han independitzat, com ara Eslovàquia, Montenegro o Kosovo, entre d'altres, ja que des del 1905 són 25 els que han aconseguit ser lliures.

Imatge de l'11 de setembre d'enguany. | El Periódico

I ara tota aquesta gent de Madrid, a part del PPC i el PSC (que cada dia és més PSOE), s'han oposat rotundament a deixar-nos ser lliures, i no dic pas que em sorprengui, però trobo bastant fort que des d'un principi ni se'ns vulgui escoltar després de la força i unitat que hem presentat com a nació. Tots ells ens estan intentant acollonir dient-nos que no sobreviuríem i que la nostra prima de risc es situaria als 1.500 punts, però ningú parla de que ells deixarien de cobrar els 16 mil milions d'euros nostres cada any, i aquí és on entra el tema del pacte fiscal. Si el té Euskadi i tots sabem que Catalunya dóna desproporcionadament més del que rep, per què no tenim dret a tenir-lo? Per què Mariano Rajoy va dir abans de conèixer al cent per cent de què anava el pacte que el senyor Mas li presentaria que no acceptaria aquest acord? Està clar, perquè ells ja viuen bé de tot el que els paguem.

Potser el que està fent el President és electoralista, ja que es rumoregen possibles eleccions anticipades i va de lluitador pels drets de Catalunya, però cal dir que no deixen de ser això: drets, uns drets que ja hem dit que volem. Només volem ser lliures. També cal dir-li al President que no és moment de reflexionar, sinó de seguir actuant. I ja que parlem d'eleccions, que es prepari el PSC a buscar un candidat que no doni ganes de dormir i que doni força a la rosa i el puny i també a la paraula Catalunya i miri menys a Madrid, un candidat amb esma, si us plau, no com Montilla o com el senyor Navarro.

Només em queda dir que visca Catalunya lliure, si Catalunya així ho vol! Torno a ser aquí per donar canya al bloc, així que em veureu per aquí sovint. Ens veiem :)

Així no

Abans d'ahir, a diferents punts d'Andalusia, es van produir dos robatoris a dos supermercats. Membres de vàries associacions i sindicats van entrar en massa, van omplir diferents carros i van marxar sense pagar cap producte, suposadament, per donar-ho a la gent que no té aliments.

Moment del robatori a Écija, jutgeu vosaltres mateixos/es. | Canal Sur Noticias

Com amb tot, aquests fets es poden mirar des de diferents punts de vista. Està molt bé que un grup vulgui donar menjar a la gent que no se'l pot permetre, i està molt bé que animin i pressionin a les grans superfícies a fer donacions a ONGs, però aquesta no és la manera de fer-ho. Si vols donar menjar, fes com molts/es fem amb Càritas, que comprem el menjar i el duem a un punt de recollida. I si vols que les empreses donin, fes una campanya, escriu cartes als directius i pressiona sense violència per aconseguir-ho, però no pressionis físicament i amb força a una caixera que només està intentant fer la seva feina com cada dia. Calia fer plorar a una noia que deu estar patint la crisi igual que la majoria? Jo crec que no.

No negaré que els supermercats podrien ser més solidaris, però també he de dir que Mercadona, un dels dos supermercats robats, va ser l'empresa que més va créixer a Espanya l'any passat, creant 6.500 llocs de treball, una dada impensable amb la crisi que portem a sobre i que avui celebra el seu cinquè aniversari, des de que Lehman Brothers fes caure definitivament als Estats Units i l'efecte dominó arribés a moltíssims països del món, un d'ells Espanya. Vaja, que una empresa que aporta riquesa i llocs de treball al nostre país (no com Zara, que només guanya fora del país) no té la culpa, tot al contrari, se li ha d'agrair.

Membres del SAT que van participar a un dels robatoris | El Mundo

Tots i totes sabeu que simpatitzo molt amb el Moviment 15M, les accions contra les retallades i les accions que intenten canviar els problemes del món, però en aquest cas no donaré suport a un acte que és un delicte en tota regla, ja que han robat. Sí a les donacions, sí a ajudar a qui menys en té, sí a apretar als que més en tenen, però no d'aquesta manera. I sí, és cert que els que hi van participar han estat detinguts i Urdangarín  i molts més corruptes segueixen lliures quan no ho haurien d'estar, però això no és excusa per poder cometre tants delictes com vulguem, per molt injust que sigui.

Hi ha millors maneres d'ajudar a la resta, però d'aquesta manera no es fa, així no.

Santes 356

Tres-cents cinquanta-sis. Són els dies que queden per tornar a estar gaudint de Les Santes, i de ganes no en falten, però de moment podem anar valorant les que hem viscut aquest any.

De les Santes 2012 es pot destacar molt negativament una Nit Boja que aquest any es va veure dividida de mala manera per falta de ganes de pensar en la festa i canviar el lloc dels actes en comptes de buscar un deejay que posi música a la platja. També cal pensar en la ruixada, que no s'hi cap i et mulles més per la suor aliena que per la pròpia aigua que cau. Fora de la Nit Boja, però dins del dia 25, cal dir que, per molt d'acord que hi pugui estar, no calia dir "visca Catalunya lliure" a la Crida, ja que és un acte dirigit a tothom.

Ja al dia 26, bona iniciativa la de canviar la xeringada per l'Esquitxada de colors, en el cas de que això suposi un estalvi i una millor manera de gaudir de la festa. També en positiu s'ha de destacar la Tarda Guillada, tot un èxit de participació i cost zero on els més petits van poder gaudir de diferents actes pensats per ells i en el futur jovent de la Nit Boja.  A més, va aconseguir animar un Correguspira que sempre quedava com un acte mal col·locat i sense sentit al vespre del 26.

Fotos i muntatge: marti6.blogspot.com     Clic per zoom.

Del dia de Festa Major podem parlar de la sort que ha tingut el senyor Anglada de no venir a la Missa de Santes, ja que n'estic segur que n'hauria sortit escaldat i, per sort dels mataronins i mataronines, va fer que no veiéssim a cap regidor del partit feixista a cap acte oficial. S'ha de dir que el líder del partit d'ultra-dreta va dir que vindria, i va venir, però les fotos on surt és a un concert al Parc Central darrera un arbre, molt valent ell, com sempre. Positivament també hem de parlar dels focs i de la recuperació del Sarau, que l'any passat va quedar enterrat amb un discret acte de circ, que aquest any es va celebrar durant dos vespres.

El dia 28 va ser també força típic, amb música i pocs actes importants, però amb el que s'està convertint en un acte gran: el Ball de Dracs i els Requisits i el també multitudinari No n'hi ha prou.

El dia 29 és un dia força descafeïnat, amb ben pocs actes, però amb un acte especial per l'Àliga en motiu dels 25 anys de la seva recuperació on els regidors del PP no van assistir perquè el dia anterior al No n'hi ha prou s'havia cremat una bandera espanyola i ningú havia corregut a apagar-la com si li anés la vida, i per això van "castigar" a la gent de l'Àliga sense la seva presència en un acte especial per una de les figures més especials de la ciutat. Del 29 també es pot dir que va estar bé l'Enfigura't, ja que durant l'Anem a tancar era molt difícil aconseguir provar les figures i a la Plaça de l'Ajuntament es podia fer amb més tranquil·litat en aquells moments que no vols que s'acabi. I no és per ser tiquis-miquis, però l'Espetec final va començar amb deu minuts de retard i va durar un sospir, però no per això va deixar d'agradar. D'aquella nit també destaco "L'any que ve serà millor", una obra que ens va distreure i fer riure a mi i a la mare que em va parir i, encara que al noi del Tot Mataró que mai li agraden els espectacles tampoc li agradés, a mi em va semblar força bona.

Fotos i muntatge: marti6.blogspot.com     Clic per zoom

Resumint-ho, aquestes Santes han estat prou bé, inclús amb les retallades que s'han notat, per exemple, amb el nombre de petards a les cercaviles. S'han fet nous actes amb poc cost, i encara que encara s'hagi de millorar la Nit Boja, han estat unes santes que s'han pogut gaudir. Només em queda animar a la gent que es reuneixi al Racó de Santes que aconsegueixin coses maques i importants. Tal i com diu La Banyeta, no cal que discutiu sobre si donaran préssecs o nectarines :P

Espero que hagueu passat una bona Festa Major i que tingueu un bon estiu. El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir seguirà en línia amb un escrit setmanal durant aquest mes :) Bona setmana!

Sentit comú

Cartell oficial de Les Santes 2012, fet per Agapit Borràs.

Ja tenim Les Santes a la cantonada, i com cada any, hi ha hagut polèmica amb el cartell. Aquest any l'autor, Agapit Borràs, ha decidit optar per un cartell fosc i insípid per representar la nostra festa. És cert que ha innovat en quant a donar textura al cartell, però la sensació que dóna amb  la seva obra és de fredor i avorriment, ja que els colors que ha utilitzat són apagats i el dibuix en el que representa les dues santes veiem que totes dues tenen cara d'adormides. També és cert que aquest pèssim cartell es pot comparar amb el penós programa que presenta l'Ajuntament aquest any, sense actes dirigits per la gent més jove i reprimint l'esperit festiu amb el Dúo Dinámico i intentant desmuntar la mítica Nit Boja separant-la en dos en comptes de buscar un espai alternatiu pel Desvetllament Bellugós, com ara el Parc Central Nou, un espai aparcat durant els dies de festa.

Ja podríem aprendre de pobles més petits com Vilassar de Mar, on vaig anar fa tres setmanes. Allà, un noi i una noia van explicar que la part que l'Assemblea de Joves del poble havia organitzat s'havia vist reduïda de tres nits a una de sola. És cert, va ser només una nit, però van saber trobar grups que van animar a moltíssims joves que vam anar als concerts. Aquesta assemblea va néixer fa pocs anys per organitzar activitats dirigides al públic d'aquesta edat, i això és el que ens acabarà obligant a fer l'alcalde Mora, ja que això del Racó de Santes no ho veig gens clar i no veig que hagin aconseguit canviar les coses, sinó que només s'ha parlat i proposat. Actuar és el que cal.

Imatge de l'exposició Santes 360º de l'Ateneu Caixa Laietana (Narcís Rovira).

Es pot fer perfectament una festa en temps de crisi i amb un pressupost minúscul, però per aconseguir fer-ho s'hi han de posar ganes, però també sembla ser que els qui manen a la nostra ciutat només tenen ganes de cobrar a final de mes, i és que encara espero que apliquin alguna mesura per millorar Mataró en el més d'un any que porten el timó de la ciutat. Dic que es pot organitzar una bona festa amb poc pressupost perquè totes les comparses que participen a la festa major ho fan sense cobrar, i hi ha molts grups maresmencs esperant la seva oportunitat per lluir-se davant d'un públic que vulgui festa, a més dels impressionants grups catalans, que no deuen cobrar com Estopa, Miguel Bosé o El Canto del Loco i que encantarien al jovent mataroní.

Foto: lessantes.cat

Durant el dia les activitats van adreçades al públic més jove i, aquest any, només una nit està (mal)pensada pel jovent, la nit boja. La resta de nits estan pensades per públic d'edat mitja o avançada (sense ànim d'ofendre a ningú) amb actes com el concert d'enguany o Requisits de Festa Major.

No costa tant posar-hi ganes, tots volem una bona festa i no tenim l'oportunitat de canviar les coses del programa ni decidir el cartell de Santes. Un any més demano concurs popular com el que organitza El Tot Mataró i que agrada molt, ja que són més originals que no pas els que es fan per encàrrec de l'Ajuntament,