dijous, 20 de setembre del 2012

Menys reflexionar i més actuar

A l'espera de l'inici de la manifestació, centenars de milers de persones observen una torre de castellers al passeig de Gràcia amb la Gran Via.
Imatge de l'11 de setembre d'enguany. | El Periódico

Després d'un mes sense escriure al bloc, el panorama polític ha canviat molt. S'ha passat de parlar de si l'Església hauria de pagar l'IBI, de la borsa i la prima de risc, retallades i d'altres per parlar d'un altre tema també important: la independència.
Suposo que molts/es ho sabreu i d'altres ho haureu llegit, jo estaria a favor de la independència de Catalunya en el cas de que els catalans i catalanes així ho volguéssim. I crec que els habitants de Catalunya van parlar clar i, sobretot, català el passat Onze de Setembre a la Marxa per la Independència que amb molt d'èxit va convocar l'ANC. Una marxa que, suportada amb les enquestes d'El Periódico i d'El País, que deien que la majoria de catalans volen un estat propi i que la majoria d'espanyols acceptarien la decisió respectivament, va aplegar dos milions de persones pels carrers de Barcelona, un fet històric amb un potent clam per aconseguir en un futur, esperem que no molt llunyà, un referèndum vinculant perquè els que realment ens veiem implicats amb el tema (els catalans i catalanes i no la resta) podem exercir el dret a decidir. Un dret que potser la Constitució no vol contemplar, però algú pot esperar que quan es fa una constitució dins d'aquesta posi: si una regió del país es vol independitzar, que ho faci lliurement? No, és obvi que quan un país recrea les seves lleis no pensarà en que algun territori vulgui abandonar-lo. I exemples clars en són els últims països europeus que s'han independitzat, com ara Eslovàquia, Montenegro o Kosovo, entre d'altres, ja que des del 1905 són 25 els que han aconseguit ser lliures.

La marea d'estelades cobreix els carrers de Barcelona clamant per la independència de Catalunya.
Imatge de l'11 de setembre d'enguany. | El Periódico


I ara tota aquesta gent de Madrid, a part del PPC i el PSC (que cada dia és més PSOE), s'han oposat rotundament a deixar-nos ser lliures, i no dic pas que em sorprengui, però trobo bastant fort que des d'un principi ni se'ns vulgui escoltar després de la força i unitat que hem presentat com a nació. Tots ells ens estan intentant acollonir dient-nos que no sobreviuríem i que la nostra prima de risc es situaria als 1.500 punts, però ningú parla de que ells deixarien de cobrar els 16 mil milions d'euros nostres cada any, i aquí és on entra el tema del pacte fiscal. Si el té Euskadi i tots sabem que Catalunya dóna desproporcionadament més del que rep, per què no tenim dret a tenir-lo? Per què Mariano Rajoy va dir abans de conèixer al cent per cent de què anava el pacte que el senyor Mas li presentaria que no acceptaria aquest acord? Està clar, perquè ells ja viuen bé de tot el que els paguem.

Potser el que està fent el President és electoralista, ja que es rumoregen possibles eleccions anticipades i va de lluitador pels drets de Catalunya, però cal dir que no deixen de ser això: drets, uns drets que ja hem dit que volem. Només volem ser lliures. També cal dir-li al President que no és moment de reflexionar, sinó de seguir actuant. I ja que parlem d'eleccions, que es prepari el PSC a buscar un candidat que no doni ganes de dormir i que doni força a la rosa i el puny i també a la paraula Catalunya i miri menys a Madrid, un candidat amb esma, si us plau, no com Montilla o com el senyor Navarro.
Només em queda dir que visca Catalunya lliure, si Catalunya així ho vol! Torno a ser aquí per donar canya al bloc, així que em veureu per aquí sovint. Ens veiem :)