dijous, 29 de març del 2012

Ara o mai

Estudiants protestant al C/Isern (Mataró). Foto: Twitter

Avui, com bé sabeu, estem vivint una vaga general. Una vaga contra la reforma laboral en la que el Govern Rajoy permet als empresaris acomiadar als seus treballadors i treballadores sense cap motiu i abaratint-lo a la meitat. Sembla mentida la facilitat que han tingut per destrossar la feina que tants anys va costar aconseguir. Avui és dia per reclamar els drets que corresponen a la gent que treballa. També hem de pensar que això que diuen "que és temporal" no ens ho hem de creure pas, creieu-me que ens costarà molt tornar-ho a aconseguir, i més amb un govern d'una dreta cada cop més ultra. Per sort, esperem que els resultats no tant aclaparadors a les eleccions andaluses signifiquin el començament de la davallada dels populars. També espero que, després de la gran retallada que se'ns ve a sobre de cara als següents dies sigui la gota que vessi el got perquè la gent deixi de confiar amb els que els van prometre no baixar les pensions, ni retallar la sanitat i l'educació pública, entre d'altres coses, i que han acabat fent. Com es nota qui té diners i qui no en temps de crisi. També s'ha de pensar en el futur, el futur com a treballador que ens tocarà viure als que vindrem el dia de demà i que ens trobarem el panorama ben fotut.
I avui, com sempre passa, el ball de números comença a semblar un acudit. I encara serà més bèstia quan es parli de les manifestacions d'aquesta tarda i dels assistents. De moment, a Mataró, segons Capgròs, unes 500 persones han protestat a les portes de l'Ajuntament, on diferents grups de treballadors i estudiants han anat arribant des de diferents punts de la ciutat.
Bé, doncs com podeu entendre, estic completament a favor d'aquesta vaga general, que crec que no serà la única amb Rajoy com a president. Hagueu fet vaga o no, el que està per caure no agradarà gaire. Així, mai sortirem de la crisi, tot al contrari: els rics més rics i els pobres més pobres. Ah, clar, que és el que volen!

LA VAGA EN 10 TWITS:

dissabte, 24 de març del 2012

Litvinenko, l'home que en sabia massa

Avui pràcticament m'estreno parlant d'un govern que no sigui el mataroní, el català o l'espanyol. He decidit parlar del govern rus, el Govern Putin. I és que fa més o menys una setmana un professor ens va estar comentant el cas d'un periodista pressumptament assassinat pel govern rus pel sol fet d'haver investigat les irregularitats d'aquest equip.
Alexander Litvinenko va morir el 23 de novembre del 2006. La seva mort va ser molt polèmica, ja que en menys d'un mes va passar de ser un periodista amb la seva vida a un home calb sense forces ni per tant sols ingerir aliments que va morir injusta i dolorosament. Li van injectar poloni, un radioactiu que forma part d'altres elements com l'urani. Aquest verí li va proporcionar una ràpida reacció des del dia que se li va injectar, l'1 de novembre del mateix any. Però per què Putin se'l va voler treure de sobre?
 
Litvinenko abans i després de ser enverinat.

Doncs està molt clar, Litvinenko va ser un home que va buscar les pessigolles als de Putin. De fet, l'any 2000 va haver d'abandonar Rússia i es va exiliar al Regne Unit, on va ser molt ben tractat. Des d'allà va escriure dos llibres criticant a aquell govern que ja havia intentat treure-se'l de sobre abans. A Rússia va escriure articles que demostraven irregularitats per part de Vladímir Putin i els seus i va haver d'amagar-se vàries vegades per no ser capturat.
La mort d'aquest home es va produir tres setmanes després de ser enverinat en un hotel de Londres en una reunió amb dos ciutadans russos, els qui li van injectar el poloni. El més bèstia de tot això és que poques setmanes abans havia mort assassinada la periodista Anna Politkóvskaia, una dona que també havia criticat durament al govern rus.
Aquests dos fets van ser la gota que va vessar el got de les relacions entre els governs britànic i rus que, des de llavors, no estan en bona sintonia. He de recordar que Litvinenko va ser acollit a Londres amb l'ajut del govern britànic tot i ser rus. També vull recordar que Putin acaba de renovar com a president de Rússia després de demostrar-se que hi va haver persones que van dipositar fins a deu vegades una papereta a favor del president. Alguns van sortir al carrer, però la resta segueix sense reaccionar sota la dictadura de Putin.

 
Per acabar, m'agradaria deixar una frase que forma part del fragment que Alexander Livinenko va fer escriure  al seu millor amic dos dies abans de morir dirigint-se al senyor Putin. Trobareu l'escrit sencer (8 línies que val la pena llegir), fent clic aquí.
"Podrà aconseguir silenciar-me, però tot silenci té el seu preu. Ha mostrat vostè ser tan bàrbar i despietat com afirmen els seus crítics més durs. Ha mostrat vostè no tenir respecte per la vida, la llibertat o cap valor de la civilització."
Amb aquest escrit vull fer saber què passa a Rússia amb el govern actual. Bona setmana!

dilluns, 19 de març del 2012

Fer esplai

Quan algú em pregunta què faig el dissabte a la tarda o per Setmana Santa, o en d'altres ocasions, no tinc cap vergonya de dir que vaig a l'esplai. Tot al contrari, estic orgullós de ser esplaier i de poder dir que el setembre farà deu anys que ho sóc.
Hi vaig perquè allà hi he fet amics, perquè allà hi passem tres hores en què aprenc, ric, parlem i pensem fent activitats organitzades per gent que no té masses anys més que jo i que, voluntàriament, dediquen hores a organitzar bones estones.
 
Foto: Esplai Garbí

Gràcies a l'esplai tinc amics que han passat a ser gent molt important a la meva vida, m'he socialitzat més amb nova gent, he après com muntar una tenda, saber mirar un mapa i que la vida es pot veure des de diferents punts de vista. L'esplai és un lloc on es transmeten valors i creixes com a persona al costat de persones més petites i més grans. Hi ha una cosa que jo sempre dic: l'esplai és un estil de vida. I ho és perquè quan ets allà o te'n vas de colònies o campaments tot és diferent, són moments en què t'oblides del dia a dia i els problemes es poden debatre i després esvair amb l'ajuda dels que t'envolten.
La relació monitor/a-nen/a és un tema interessant també dins de l'esplai, i és que en aquests anys he pogut descobrir que un/a monitor/a pot convertir-se en algú amb qui compartir confidències i algú amb qui pots confiar o demanar consell per algun fet que et preocupi. Es veu clarament que una persona que és monitora ho és perquè li agrada i perquè té una motivació a l'hora de dedicar temps lliure a preparar hores d'activitats.
Molts cops m'han preguntat si vull ser monitor i els mateixos cops he respòs 'sí', sense pensar-ho dos cops! Per mi anar a l'esplai és un moment únic setmana rere setmana i vull ser monitor per veure l'esplai des d'un altre punt de vista i per poder fer que altres nens i nenes tinguin el mateix sentiment per l'esplai que he tingut jo els últims nou anys.
 
Cartell dels 30 anys del Garbí i logo d'Esplac.

I és que cada any espero que arribin els campaments, deu dies on desconnectar és molt fàcil, on la convivència és genial i cada moment és viscut al 100%. Són deu dies a part del món real, on no hi ha preocupacions i on riure és una paraula repetida constantment. També reconec que cada any espero amb candeletes les colònies de primavera, la sortida de tardor, i també qualsevol trobada amb gent de la meva edat.
Aquest curs l'esplai que m'ha vist i fet créixer fa 35 anys, que es diu ràpid. Això fa que encara em senti més orgullós de formar part del Garbí. A més, d'aquí a poc celebrarem la trobada general d'esplais que formen part d'Esplac (Esplais Catalans), i amb moltes ganes aniré a presumir i gaudir de la cada dia més famosa #energiadelesplai de la qual us parlo avui.


Vídeo: Esplai Garbí (15/05/2004)

Així doncs, recomano a qualsevol pare o mare que apunti als seus fills a un esplai, l'experiència val la pena! Per acabar, vull saludar a la Berta, una monitora que vaig tenir ja fa uns anys i de la qual en guardo molt bon record, que sé que es llegirà aquest escrit :)
Jo torno dijous amb un escrit sobre Litivenko, l'home assassinat pel Govern de Putin. Fins llavors!

divendres, 16 de març del 2012

Ole tu!

Ja no és cap novetat que l'espanyolisme no pugui viure sense atacar el catalanisme. Les pedres contínues que ens són llançades atacant-nos i deixant-nos com la pitjor comunitat autònoma en tots els aspectes comencen a cansar, i avui el meu objectiu és mostrar com i per què ens estem cansant.
(Portada El Mundo 29/12/2010 - Foto i peu de foto)


PROBLEMA
Es barregen masses fets alhora: futbol, ideologies, lloc de residència... Ni tothom a Catalunya és independentista ni tothom és del Barça. I aquests tòpics, juntament amb la propaganda i campanya que en fan els mitjans d'ultra-dreta fan que l'odi cap als catalans i bascos vagi en augment de portes enfora. Com és possible que en una connexió en directe al telenotícies d'Intereconomía es parli de les manifestacions a València contra l'actuació policial dient que hi havia radicals de tot tipus: catalans, bascs... ? I el més gran problema és que ningú fa res per parar-los els peus, ja que hem pogut comprovar com se les gasten. A més, és un tipus de premsa podríem dir que és imparcial, ja que critica al govern i a la oposició (tot i que uns abans del 20N i els altres després :P)
 
Aquests mitjans són insostenibles econòmicament i van néixer per atacar al PSOE a través de la TDT Party


CONSEQÜÈNCIES
L'enfrontament i la radicalització dels bàndols catalanista i independentista (que no són el mateix) amb els espanyolistes i anti-catalanistes (que tampoc són el mateix). Tot i així, això fa que una persona que abans no li feia res formar part d'Espanya s'estigui plantejant l'opció de com seria una Catalunya independent. I és per això que avui en dia la meitat dels catalans i catalanes votarien en un referèndum vinculant sobre aquest tema. I la xifra va en augment, i amb un govern com el de Rajoy en que serem una comunitat que serà de tot menys autònoma la cosa seguirà augmentant. A més, quan hi ha estudis que demostren una Catalunya sostenible econòmicament parlant que donen suport a una hipotètica independència encara ens fa pensar-hi més. Fins i tot un andalús al programa 'Salvados' durant l'entrevista al President Pujol va reconèixer que seria una bona opció el fet d'una Catalunya fora d'Espanya.
 
Entrevista a Pujol a 'Salvados', La Sexta (Foto: El Terrat)

SOLUCIÓ
De solució només n'hi ha per via penal, i ja veiem qui mana i quant triga la justícia. I quan arriba ho fa fatal (per exemples, fer clic aquí). No és qüestió de fer callar a diaris com ABC, El Mundo i cadenes com Intereconomía o la COPE, sinó posar límits al respecte i a la dignitat d'un país i una cultura que mou a milions de persones.

Bé, després d'aquesta petita reflexió us anuncio que diumenge (demà passat), sortirà un nou escrit i que n'hi ha un que té a veure amb el que acabeu de llegir que s'està començant a cuinar. Ja us n'avançaré més :P
Que tingueu un bon final de setmana!!

dimarts, 6 de març del 2012

Un milió de cicatrius

Un millón de cicatrices - El Canto del Loco (Personas, 2009)

Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.
Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els   teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.
No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)

diumenge, 4 de març del 2012

Estrena morena!

Avui El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir està d'estrena, ja que estrenem nou logo evolucionant l'anterior i que espero que us agradi. També renovem la pàgina de Facebook incorporant-hi la nova cronologia, que dóna una imatge més visual a la pàgina!
Així doncs, queda presentat el sisè logo de la història d'aquest bloc, que el setembre d'enguany celebrarà el seu sisè aniversari. A més, us recordo que també teniu disponible la versió per mòbil d'aquest bloc, podeu provar-ho des dels vostres smartphones.
Per acabar, anunciar-vos que torno dimarts amb un escrit anomenat "Un milió de cicatrius". Fins llavors!