dimarts, 27 d’agost del 2013

En dos anys

Fa dos anys, Televisió Espanyola era la més vista d'Espanya amb diferència. Tenia uns bons resultats al matí amb els Desayunos de l'Ana Pastor, una acceptable Mañana abans que la Mariló es tornés així, unes tardes bones sèries i programes amb rigor en quant a l'actualitat, uns informatius imparcials i de referència a nivell internacional, i unes nits amb bons programes d'actualitat, de curiositats, de reportatges, de sèries, de pel·lícules i de concursos que guanyaven a la competència.
Avui, dos anys després, la televisió pública d'Espanya estaria millor tal i com està la grega que no pas com l'estan deixant els homes de González-Echenique (del Partit Popular).
Van acomiadar a l'Ana Pastor, deixant quasi orfes els Desayunos. Han posat una periodista, de la qual no en dubto la professionalitat, però que la fan seguir un guió escrit segurament a Génova. La prova de la decadència està en que he triat un dia a l'atzar (divendres 1 de juny del 2012), quan Ana Pastor encara conduïa el programa. Aquell dia va aconseguir una audiència de 412.000 espectadors i un 19,9% d'audiència, mentre que un any després (dilluns 3 de juny del 2013), i amb el format de la nova presentadora, van haver-se de conformar amb 266.000 espectadors i l'11,5% d'audiència, és a dir, vuit punts i mig menys que amb Ana Pastor.
En segon lloc, han permès que Mariló Montero segueixi amb el seu programa matinal, que obté una audiència de 7 punts menys que les seves contrincants Ana Rosa Quintana i Susanna Griso. A més, aquesta presentadora ha rebut moltes crítiques pel tracte que té amb la gent que acudeix al seu programa, inclús amb algun company seu.

A la tarda, han deixat escapar la sèrie Amar en tiempos revueltos, que ha anat a Antena 3 i ha enviat les tardes de la cadena pública a nivells de mínim històric. Han volgut provar de aixecar-les amb programes iguals que el del matí, però òbviament no ha funcionat, i aquesta temporada ho estan tornant a provar amb programes que fa pocs anys van haver de retirar de la programació perquè no tenien audiència. No cal que us digui com acabarà.
I a la nit han decidit acabar amb programes com Españoles por el mundo, que encantava als espectadors. Entenc que no hi ha diners, però que algú m'expliqui per què també han canviat programes com l'històric Comando Actualidad, que des que el PP governa no parla dels grans problemes i preocupacions dels espanyols, sinó de les festes populars. També han deixat escapar a José Mota i Águila Roja i Cuéntame durant un temps.

En resum, TVE ha passat de ser la primera cadena en audiència, qualitat i rigor informatiu a ser la tercera en audiència, una qualitat molt qüestionable i un rigor informatiu tant prestigiós com el de La Gaceta. Però diuen tenir la recepta per rellançar la cadena pública: els toros! Sí, sí, tal i com ho llegiu. Televisió Espanyola tornarà a gastar-se els nostres diners en un espectacle de tortura en horari infantil. L'any passat ja van fer una cursa de braus i va tenir una audiència del 12%, per darrere de Sálvame (18,9%) i Ahora Caigo (12,4%). A més, més de 45.000 persones han firmat una petició perquè no es faci la transmissió de toros a TVE.

En quatre lletres: NO-DO.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Santes 2013

Us deixo unes quantes imatges que he pres durant Les Santes d'aquest any. Tornaré ben aviat amb nous escrits. Fins la setmana que ve!

"Colors de Santes" (Desfilada, 27/07/2013 - Foto: @mmarti6)
 
 "En família" (Desfilada, 27/07/2013 - Foto: @mmarti6)

(Enfigura't, 29/07/2013 - Foto: @mmarti6)

"Melodia de Santes" (Les Santes 2013 - Foto: @mmarti6)

 (Desfilada, 27/07/2013 - Foto: @mmarti6)

(Anem a tancar, 29/07/2013 - Foto: @mmarti6)

"Amunt, Capgrossos!" (Desfilada, 27/07/2013 - Foto: @mmarti6)

(Anem a tancar, 29/07/2013 - Foto: @mmarti6)
 
(Anem a tancar, 29/07/2013 - Foto: @mmarti6)
 
(Enfigura't, 29/07/2013 - Foto: @mmarti6)

divendres, 19 de juliol del 2013

Aferrats

"Ganarse el futuro", diuen.
Doncs, senyors dirigents del PSOE, no van pas bé. I no perquè ho digui jo, sinó perquè la gestió que estan fent al capdavant de l'oposició és patètica, per no dir nul·la, i prou que ho saben tots els votants d'Espanya. L'última enquesta d'El Periódico mostra que els socialistes encara baixarien 3 escons com a mínim, si avui es celebressin eleccions generals. Els 65 escons que perdria el PP es repartirien entre IU i UPyD. Això no és perquè aquests dos partits ho estiguin fent molt i molt bé, sinó que l'altre gran partit espanyol ha fet una de les pitjors oposicions que podria haver fet.


Començant per la poca contundència a l'hora d'exigir la dimissió de Mariano Rajoy, present als papers originals de Luís Bárcenas; seguint per la falta de mobilització després de les múltiples i seguides retallades socials, amb les que només han estat veritablement contundents IU i els sindicats; i, per acabar d'amanir-ho, la repressió interna que regna al partit i que aquests dies ha estat notícia, després del passat congrés.
Rubalcaba ha dit que "Rajoy està assegut sobre tres volcans: l'atur, Bárcenas i Catalunya". A més, no ha estat capaç d'arribar a un acord democràtic perquè els catalans tinguin veu pròpia a Madrid. No, ell prefereix reprimir opinions i que tothom voti el mateix que el jefe ordena. Aquesta no és l'actitud d'un partit que aposta per la democràcia. Igual que tampoc ho és si quan uns quants voten diferent a la resta, han de pagar una multa al partit, una multa per exercir el dret a la llibertat d'expressió.

Foto d'un anterior escrit amb els que entenen la C de PSC. | Foto: www.marti6.blogspot.com

L'Alfredo diu a en Mariano que Catalunya és un volcà sobre el qual el president n'és assegut a sobre. Jo això m'ho prenc com que Catalunya, per Rubalcaba, és un problema per Espanya, un problema perquè volem exercir el nostre dret a la llibertat de decidir democràticament el nostre futur. La qüestió és reprimir.
Ningú li ha explicat que, a Catalunya, el nombre de militants socialistes està baixant per desenes? I justament hi ha moltíssimes baixes al PSC cada cop que el PSOE decideix sobre el que ha de fer el partit català. Ni tant sols la gent que històricament havia format part del partit i els havia votat durant tota la vida els està donant suport. I amb aquestes paraules no crec que hagi arreglat gaires coses, a part de fer contents als líders socialistes madrilenys. Diu Rubalcaba que "Rajoy no té la mínima idea de què fer", però no sap que ell tampoc sap què ha de fer, que és deixar pas a un candidat més jove, amb més força i més esperit progressista.

També se li hauria d'explicar a l'Alfredo que Bárcenas i l'atur també són un volcà pel partit socialista, ja que són els que haurien de defensar a tots aquells que es vegin afectats amb les mesures del Govern. Com? Amb propostes i protestes que convencin a tots i totes els qui estem descontents, per no dir indignats, amb el president. Cada dia, el PSOE és més de dretes.
"Ganarse el futuro, diuen", però els líders del PSOE només s'aferren al passat. D'aquesta manera només es guanyarà el futur Izquierda Unida, i merescudament.

divendres, 12 de juliol del 2013

Bogeria europea

No té altre nom. Qui ens havia de dir que arribaríem als límits als que hem arribat com a unió de països!
Primer de tot, deixem que una cancellera d'un país estigui decidint què han de fer la resta de líders. I està demostrat que no ho fa bé, ja que de recuperació econòmica en tenim ben poca, amb aquestes mesures. Per altra banda, aquesta dona no sap veure que la candidatura presentada per tercera vegada consecutiva perquè Madrid sigui l'escenari dels jocs olímpics. Ells diuen que serà una manera de guanyar diners i sortir de la crisi. Jo els recordo que, l'any 2004, Atenes va acollir els jocs i des de llavors l'economia grega ha anat de malament en pitjor.
Foto: El Jueves

En segon lloc, hem demostrat ser uns esclaus dels Estats Units. I els països sud-americans tenen tota la raó amb la seva indignació cap a Espanya i cap als països que no van deixar que el president bolivià aterrés degut al rumor sobre Snowden. Era tant fàcil com mirar si duien a l'home més buscat en aquests moments i descobrir que no hi era. Haurien fet el ridícul, però no tant com l'han fet amb aquesta submissió als Estats Units que ha acabat amb un comprensible conflicte internacional que pot dur més problemes a la nostra economia, ja que Sud-Amèrica està in crescendo.
Tercer, divendres sortia a la llum una notícia que explicava que la Unió Europea no només no prendrà represàlies contra els països que han practicat l'espionatge, sinó que a més a més seguiran tenint accés a totes aquestes dades financeres i tindran el poder de processar-les i arxivar-les. Molta unió, però pocs collons.


Per acabar, no entenc com pot ser que Croacia hagi volgut entrar a la Unió Europea, si això és sinònim de crisi i obeir ordres de Brussel·les contínuament. A més, molts partits de varis països europeus duen als seus programes electorals la sortida de la Unió. I no m'estranya, tal i com van les coses. Això sí, a nosaltres ens tenen ben agafats, ja que amb aquestes mesures hem acabat amb dos rescats que ja veurem quan podem pagar.
Europa hauria de ser l'esperança de tots, però acaba sent un problema més. Un cop més, tots bojos.

dilluns, 8 de juliol del 2013

Gora Ikurriña

Dissabte la polèmica va ser servida a Pamplona, a l'inici de les festes de San Fermín, ja que uns homes van desplegar una Ikurriña gegant davant de l'ajuntament de la ciutat, impedint així que el txupinazo pogués ser tirat a l'hora que tocava i, a més, es creés un ambient de tensió i malestar a la plaça entre els partidaris i detractors d'Euskal Herria.


No admiro gaire les festes de Pamplona, ja que durant aquesta setmana es maltracta i s'assassina a moltíssims toros, però per altra banda reconec que són molt importants per la farra que munten any rere any a la capital de Navarra. Tot i així, centrem-nos en la polèmica d'enguany.
Simpatitzo amb el sentiment que Euskadi ha tingut sempre, ja que ve a ser el mateix que sentim moltíssims catalans i catalanes amb la nostra terra. Als partidaris d'Euskal Herria els van prohibir mostrar la bandera basca a la capital navarresa, convertint-la així en un símbol inconstitucional. En la meva opinió, si el sentiment del poble de Navarra és junt a Euskadi, no hi ha d'haver cap impediment per lluir la bandera ni per aconseguir la llibertat fora d'Espanya.
Tot i així, i per desgràcia, alguns han convertit aquesta bandera en un símbol que no agrada gens, que és ETA. Sóc el primer que pensa que els presos etarres, per molt mal que hagin comès, han de ser a les presons de la seva terra, però no pot ser que barregin l'Ikurriña amb la banda terrorista, ja que és quan perden tota la credibilitat i tot el respecte que mereix un poble amb aspiracions pacífiques en direcció a la llibertat. El propi poble basc hauria de desentendre públicament el sentiment independentista amb el terrorista, ja que és el que pot donar-los força per arribar a la meta.

Per acabar, mai he trobat bé que les festes locals es barregin amb la política, ja que els que es reuneixen en una mateixa plaça per celebrar els Sanfermines, tenen en comú la festa, i no la seva ideologia. Van alterar la festa i un dels seus actes més importants per mostrar aquesta bandera. Això hauria estat molt bé en un acte pensat justament per aquesta reivindicació, i no pel txupinazo que va acabar amb alguns enfrontaments entre els participants. Com diu molt bé La Pegatina en una de les seves cançons: "Non quero política nas festas populares".

dijous, 13 de juny del 2013

Com diu, President?

Em decideixo per fer la bogeria que suposa repassar la premsa, i em trobo amb aquests dos titulars sobre com es gastaran els diners els governs català i espanyol:


Té tela, la cosa.
Com és possible que amb els temps que corren es gastin diners amb coses així? Ens estan dient que tinguem paciència i que confiem en el govern i la seva política econòmica, però ara es veu que aquesta, a part de retallar en serveis públics bàsics de la nostra societat, consisteix en tirar els diners en coses inútils. Estem parlant de molts diners que aniran a parar a un monument feixista i de molts altres que serviran per reprimir la poca llibertat d'expressió que queda. Senyores i senyors, a això li dic jo un govern d'ultra dreta.
El Valle de los Caídos va ser creat per enterrar-hi morts dels dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola, però és evident que ha acabat sent un símbol franquista. Un símbol que, per desgràcia, és massa nombrat des que Rajoy & Cía són al capdavant del govern. Està bé que vulguin reformar-lo si es troba en mal estat, però la qüestió és que aquests 286.000€ seran usats per reformar la façana de la basílica i no per dignificar les osseres dels més de 33.000 morts que hi ha. I és que, com us deia, això és un govern d'ultra dreta, el que es preocupa més per l'església, per la superficialitat i per l'elit en comptes de les persones que tracten de sobreviure en l'estat econòmic actual.

Foto: xtec.cat

Per altra banda tenim les genialitats del Govern Mas. El mateix que ha retallat en sanitat, educació, cultura, serveis socials, la CCMA... decideix invertir en un camió que dispara aigua. Vol dir això que per ells és més important aquesta mànega que qualsevol necessitat humana? És millor invertir en un camió que es farà servir dos o tres cops a l'any que en els medicaments bàsics que els malalts necessiten diàriament? Doncs mireu, les dades parlen per si soles. També he llegit que aquesta mànega que pot provocar fortes lesions no substituirà a les pilotes de goma que han arribat a treure ulls. Llavors... puc saber per què s'ha comprat aquest invent? Digui que sí, President! Ja som a l'alçada de Turquia!

Foto: planetagea.wordpress.com

Quan he llegit aquests dos titulars m'ha vingut al cap una dona que va sortir aquesta setmana a 'El Intermedio' (La Sexta), explicant que lluitava per la investigació d'una malaltia rara. Els governs estatal i autonòmic no li han donat ni un euro per poder seguir amb aquesta investigació i és a punt de tancar el laboratori degut a que no podrà pagar als científics més enllà del mes d'octubre. Pensem-hi. Es gastaran un munt de milers d'euros amb coses com aquestes i no destinaran res a investigacions per malalties rares. És o no és vergonyosa, la política de dretes a la que ens tenen submergits PP i CiU?
Així anem.

dijous, 6 de juny del 2013

Setge

Té gràcia tot el que sentim d'Espanya sobre el nacionalisme català. No els agrada veure com quasi dos milions de persones es van mobilitzar per la independència la passada Diada, ni tampoc que defensem la nostra llengua dels atacs que rep contínuament. No suporten les estelades ni que vulguem endinsar-nos en la insubmissió amb la LOMCE que demà aprovarà el Consell de Ministres. Ens insulten, es riuen de nosaltres i ens menyspreen als mitjans de comunicació anti-catalanistes i volen que entenguem que amb els nacionalismes no arribarem enlloc. Té gràcia perquè no entenen la diferència entre el nacionalisme i l'odi nacionalista. És cert, i no negaré pas, que el nacionalisme català és molt viu i té molta força actualment, ni tampoc que hi ha sectors d'odi contra Espanya i els espanyols. Però centrem-nos en el tema del qual us vull parlar avui: la catalanofòbia.

'La Gaceta' barrejant temes. (05/03/2010)

Els mateixos que critiquen el nacionalisme català són els primers que prediquen l'odi sense demanar l'opinió ni conèixer la realitat sobre qui parlen. És allà on ens humilien a tots nosaltres, on s'inventen xifres i notícies que ens insulten, on tergiversen les nostres paraules i on expliquen al seu públic qualsevol bajanada amb tal d'increpar-nos i promocionar l'odi cap a casa nostra. Són molts els que es creuen això de que la reforma educativa serà la "Ley Orgánica para Mejorar la Calidad Educativa". I el pitjor és que l'odi arribi a aquests nivells constitucionals. I és que els mateixos que han redactat aquests paperots són els que no reconeixeran mai que som la comunitat que, en proporció del que dóna, rep menys diners i ajudes de l'Estat. Ens desafien i ens provoquen, però hem de ser prou llests com per no rebaixar-nos al seu nivell. Hem de pensar que, com a poble, ens mereixem un respecte que hem d'exigir com cal: sortint al carrer i fent tràmits a través de la via judicial, encara que ens vagi en contra. Si pensem i ens unim som imparables. Ningú farà la feina per a nosaltres. I menys des d'Espanya.

Vídeo d'una andalusa en contra de la catalanofòbia.

Ben pocs tenen empatia amb aquest tema. Ben pocs volen pensar que potser els catalans sentim la nostra cultura i la nostra llengua pròpia perquè la tenim, i ben rica que és! Hi ha el cas d'aquella noia andalusa que va fer un vídeo sobre la catalanofòbia, que va revolucionar la xarxa. Ella mateixa va descriure la catalanofòbia com a "el rechazo injustificado y agresivo que tienen tantísimas personas hacia los catalanes". També hi ha els que han mostrat al ministre Wert el menyspreu que es mereix, ja que és el que ell està tenint amb l'educació.
No demano a ningú que es faci catalanista ni que defensi el català. Només demano que els que tenim a les nostres mans el futur de la llengua i la terra aconseguim el respecte que tothom mereix, ja que no hem fet cap acte ofensiu contra ningú. Salvador Espriu deia: "No podrem mai ser si no som lliures". I lliures no vol dir independents, sinó sense que ningú que ens castigui amb l'opressió. Amb tot el pes que duem a sobre, ens mereixem ser-ho.
No confonguem. Catalanisme no és independentisme. Ser català no és ser independentista. Defensar el teu poble no vol dir voler atacar ni menysprear-ne un altre.

dijous, 9 de maig del 2013

Reset

Senyores i senyors, definitivament ens hem tornat bojos. Sí, sí, tots absolutament bojos. M'explico: vivim en un país on es veuen brotes verdes amb sis milions de persones aturades, on estem sortint d'una crisi quan cada dia 532 habitatges són desnonats, on els de dalt asseguren tenir la solució mentre els de baix ens quedem sense sanitat, educació ni drets socials, i on la gent es preocupa més dels realitys nocturns que de sortir al carrer a protestar contra aquesta bogeria col·lectiva. S'han tornat bojos al donar més importància a les multes de trànsit del dia a dia que a una infanta lladre, i també en el moment d'ocupar-se de canviar el nom de català a LAPAO i no de fer justícia amb les víctimes i familiars de l'accident de València o amb un partit que no aclareix com pagava sobresous quan era al govern. Embogits nosaltres per no carregar-nos als partits polítics que ens van prometre la glòria i avui incompleixen el seu programa electoral paraula per paraula i beneficien als seus. Tots bojos en el moment en què relacionen l'avortament, un dret que salva moltes males vides, amb ETA. Xalats els qui donen més importància a les mentides de Mourinho que a les dels bancs i caixes que ens han robat. I tot això per no parlar de tot el que encara no sabem.
No ens n'adonem, però tots estem una mica bojos. I no té cap gràcia. Plegats estem convertint a aquesta societat i país en un lloc on ningú ens creu i on només escoltem les ordres d'una dona alemanya a qui l'estat del benestar espanyol li és ben igual. Ens estem resignant a pagar la crisi que nosaltres no hem creat mentre ens buiden les butxaques amb reformes que no faran res més que dur a més de nosaltres a les oficines de treball. I sinó ens queixem, res del que pensem servirà. No val queixar-se un cop, ni dos, ni tres. Ens hem de queixar tant com calgui, unir-nos tots contra qui no pensa en nosaltres i és a la cadira on el poble el va posar. Encara som a temps, sí. Però no sé quant pot aguantar aquest país en aquesta situació sense que acabem d'estar tocats del bolet al cent per cent.


Toquem de peus a terra, mirem les injustícies que ens envolten, lluitem perquè ens tornin el que tant va costar aconseguir. I que ens escoltin. No dic que ens sentin, dic que ens escoltin. Que pensin que a part de gent que aporta imposts, som persones que volen viure la vida, que només n'és una. No és moment perquè els ciutadans tinguem paciència, sinó perquè reflexionem i actuem.
El 15M ens va injectar ara fa dos anys una dosi de reivindicació a tots i totes, demostrem que si volem podem seguir tenint-lo. Sigui amb la plataforma que sigui.


El dia 15 de tenia pensat fer un escrit especial per celebrar el segon aniversari d'aquells successos que van moure a tota la península, però he pensat que era necessari fer un escrit animador com aquest per escalfar el #12m15m d'enguany, després de veure les notícies i avergonyir-me del què fan els de dalt i de la nul·la reacció dels que som a baix.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Explosió de primavera

Quin millor dia que el d'avui, Sant Jordi, per mostrar-vos algunes de les fotografies que he pres en el que portem de primavera? Aquí us les deixo.
Per seguir totes les fotos que penjo, podeu entrar a la meva pàgina de fotografia, www.marti6.tumblr.com.
Bon Sant Jordi!

diumenge, 7 d’abril del 2013

No us ho mereixeu


Un cop més, la música em torna a regalar un seguit de reflexions que acaben amb un escrit com aquest. En aquesta ocasió m'he inspirat a partir de l'última cançó d'El Son de la Chama. "Als de dalt" és una cançó que parla del gran drama dels desnonaments. Us demano si us plau que abans o després de llegir aquest escrit us mireu i escolteu el vídeo de la cançó. És la dura realitat. La dura realitat d'un drama que fa massa temps que dura, que ha dut a masses famílies al carrer i que ha endeutat de per vida a gent que no podrà pagar ni gaudir mai del seu habitatge mentre un altre l'ocuparà pagant la meitat.
Més de 500 desnonaments diaris. En serio seguim sense reaccionar al saber aquesta dada? Diu molt de tots nosaltres, tant els que ho pateixen com els que no, que seguim a casa amb aquesta barbaritat succeint als nostres carrers. I encara diu més d'aquells que cobren per tenir una cadira en un parlament a la que assisteixen quan volen. Aquella gent és allà cobrant un senyor sou gràcies als ciutadans per ajudar als ciutadans. Però no. Es veu que aquest no és el seu estil, és molt millor afavorir a les entitats privades i a les classes altes mentre la classe baixa es queda sense sanitat, educació, serveis socials i casa.

Foto: Acampada Gandía

Que tots ells es posin a la pell de les famílies amb nens petits que hauran de buscar-se la vida sense diners. Que pensin en aquelles families amb gent de la tercera edat que necessiti una atenció especialitzada i no la pugui pagar perquè no pot pagar-se ni un lloguer. Que pensin en aquells que van ser estafats i que avui no troben feina ni lloc on viure perquè el banc els fa fora. Que pensin en que tota aquesta gent no té sostre i hauran d'acabar de pagar la hipoteca sense poder refugiar-s'hi.
I atenció, que la Unió Europea els dóna suport. La mateixa Unió Europea a la que el Partit Popular llepa el cul per aconseguir un rescat. La mateixa Unió Europea a la que escolten quan es parla de retallades socials. Ara resulta que no els faran cas. Ni a ells ni al més d'un milió de persones que han firmat una petició per abolir aquesta injustícia.
Som dins d'una crisi que s'està fent més que eterna i que no tindrà fi fins que aquesta situació es converteixi en humana. Que som persones, hòstia! I simpatitzem amb un partit, ideologia, religió, equip, sexe, nacionalitat, edat que siguem, som persones que tenim dret a una casa. És un dret humà. Per tothom, siguem rics o siguem pobres.
Senyores i senyors, si són diputats, consellers, ministres, alcaldes, regidors, senadors... tenen poder. Facin-lo servir per ajudar als qui els van portar a les cadires que avui els pertanyen.
I si no ocupeu cap d'aquests càrrecs, també teniu poder. Teniu poder de cridar, de fer campanya per internet, de no conformar-vos amb la societat. Sí que es pot. Sí se puede.


A part de la cançó, comparteixo amb vosaltres el nou espot de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), dirigit als votants del PP.

"La vida a aquesta gent la posarà al seu lloc"
El Son de la Chama

dimarts, 2 d’abril del 2013

Dilluns, 14 de març de 2033


Quin dia, el d’avui! La veritat, estimat diari, no ha estat pas bo. Mai m’han agradat els dilluns, i encara espero l’excepció que confirmi la regla.
És dia catorze. Encara no he cobrat, els nens segueixen amb la grip i la meva dona encara no ha trobat feina a falta de tres mesos per deixar de cobrar l’atur. I la feina... ai, la feina! No tinc queixa dels meus companys, tu més que ningú saps que són els qui em motiven a seguir a l’empresa, però el futur és cada cop més incert.
Encara recordo quan vaig començar a escriure les meves vivències diàries, quan tant sols tenia setze anys i tot em semblava malament. No m’adonava de tot el que rebia, dels moments que gaudia ni de com tots els moments viscuts intervindrien a ser qui sóc avui. Amb aquella edat qualsevol problema del dia a dia era un món, i cada dia un repte pel qual lluitar des de ben aviat fins la nit.
Sentiments intensos, relacions molt fortes i d’altres de més complicades, dubtes pertot arreu, ideologies radicals i viure cada dia com si fos l’últim. Aquestes eren les nostres lleis. I quin plaer recordar tants instants viscuts amb gent tan diversa. De tots en guardo un record, tots ells també em van ajudar a construir-me.
El somni predilecte era l’estiu, però aprofitàvem tot l’any, moment a moment. Fins i tot els mals moments els vivíem per aprendre’n i fer-nos més forts. Sabíem a qui recórrer en cada situació, sempre agraint, tot i que potser no valorant prou, les persones que ens oferien el seu temps i les seves ganes d’ajudar-nos. Armadura forta i ànima vulnerable.
Totes aquelles tardes, vespres, o fins i tot dies sencers que vam passar amb qui va ser la nostra segona família. Quins records. Ara, vint anys després, pocs segueixen al meu cercle més proper. Coses de la vida, suposo. Potser si aquelles grans batalles, que des d’avui no són més que rampells d’orgull i de ràbia, haguessin estat resolts amb més humilitat, si haguéssim escoltat més al cor, avui molts seguirien amb mi. Però ara ja és absurd pensar-hi. Ara, sols són records dins meu.
La vida passa. I ràpid. I, amic meu, tot això pot semblar-te no més que un simple paper amb records que escric tornant de la feina, un dia més. Però jo sé que estic desprenent tots aquests sentiments després de unes quantes reflexions que han sacsejat el meu cap. No saps el que donaria per reviure tots aquests moments, per viure’ls amb més entusiasme i per demostrar tot allò que potser hauria d’haver demostrat abans.
Reflexionant tot això arribo un cop més a la filosofia positivista que m’anima a despertar-me cada dia. Potser no vaig viure aquells anys al cent per cent, però ho recordo amb un somriure d’orella a orella per viure-ho tal i com ho vaig fer. I demà, encara que no surti el sol, tornaré a sortir del llit amb força per un nou dia i amb un objectiu clar per mi i per qui em fa ser jo.
Somriure.
----------
Aquest text és el que presento aquest any al concurs de Sant Jordi de l'Institut Alexandre Satorras. Espero que us hagi agradat.

diumenge, 3 de març del 2013

Ja trigaves

Ai, Carme, Carme... o hauria de dir Carmen? Ja trigaves a retratar-te i demostrar qui ets. Però en fi, has decidit que ha arribat el moment de fer-ho.

Foto: Periodista Digital

Te'n recordes de la campanya electoral de l'any 2008? Sí, dona, aquella on parlaves de la Catalunya optimista, aquella on et vas omplir la boca de paraules catalanistes i ens vas prometre que, des de Madrid, tu i els teus miraríeu més que mai per Catalunya i els catalans. I és que aquell any també es celebrarien les generals i seria la teva oportunitat. Vau prometre que, amb dos governs socialistes, Catalunya tornaria a ser rica i plena. Recordo aquelles brutals imatges on el Palau Sant Jordi es veu tenyit de vermell i de banderes catalanes i les teves mans entrellaçades amb les de Zapatero i Montilla es van aixecar per celebrar l'èxit que s'aconseguiria dies després en les eleccions autonòmiques.

Els que ara reneguen de Catalunya

Just després de les generals vas deixar que et donessin el maletí de defensa, fent-te cridar Viva España i Viva el Rey durant tres anys arreu del món deixant-nos a tots els catalans bocabadats. Però allò va ser només el començament de tot. Poc a poc vam anar veient com la Carme es tornava Carmen en les seves compareixences, on deies que estaves lluitant per Catalunya i seguies enganyant-nos com burros. Més endavant vam començar a entendre el perquè de les teves paraules espanyolistes. I és que vam comprovar els teus aires de líder que pretenies dur a la direcció del PSOE. I no em negaràs que no et van agafar pel sol fet de ser catalana, i et va fer ràbia venir d'on vens. I què vas escollir? Espanyolitzar-te al cent per cent.
Quina gràcia, però, quan va arribar l'11 de setembre del 2012 amb una manifestació amb quasi dos milions de persones al mig de Barcelona. Evidentment, no hi eres, però això no serà una cosa que jo et retregui. El que si que et recordaré és les múltiples vegades que vas evitar respondre a la premsa, ja que Catalunya encara et feia una mica de pena i vas optar per callar abans que dir què pensaves. Però clar, després de la baixada de pantalons que el grup socialista català ha arribat massa lluny, és ben normal que uns quants es rebel·lessin a la votació del Parlament i que, un mes després, tots els socialistes catalans a Madrid ho fessin al Congrés. Evidentment, tu, la nena bona del PSOE, ets la primera que t'has indignat amb els companys d'allà on tu vens i que has estat a favor d'imposar-los la multa més alta possible a aquests diputats.

Pura realitat

Has deixat a tota Catalunya flipant però, sincerament, a mi no m'has sorprès gens. Molta sort a Espanya, que aconsegueixis molts títols i que tinguis molta gent fent-te la pilota, però deixa en pau a qui realment vol una Catalunya optimista, a la llibertat d'expressió, al dret a decidir, potser no a la independència, però sí a qui té el cap sobre el coll i no sota la peineta.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Com passa, el temps!


Sí, el temps passa molt ràpid, però en alguns aspectes sembla ser que no avancem o que, fins i tot, tornem enrere. I no em referiré pas a les retallades socials ni al mal que estan fent els presidents Mas i Rajoy, sinó al mal que alguns pretenen fer al català, com fa quasi tres-cents anys.
El Consejo de Castilla, amb data al 1715 (mesos després de derrotar Barcelona a la batalla de l'11 de setembre), redacta en una sessió plenària les següents paraules:
"Los catalanes son aficionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en su lengua nativa. (...) Aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V. M. y a la justicia, no por afecto y amor sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia debe afienzarse en éstas."
Si amb això pretenien dir que els catalans érem i som uns trastornats per parlar en la nostra llengua materna i que amb una escopeta al clatell els catalans parlaven castellà, doncs sí, és veritat. Però també és cert que no és cap èxit, i molt menys un mèrit del que es pugui presumir. I té la seva gràcia, perquè són ells els primers que es refereixen a nosaltres com a ciutadans aficionats a la nostra pròpia pàtria, diferent a la seva, l'espanyola.

"Todo se deberá formar en lengua castellana y actuar en papel sellado (...) supuesta y asentada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, constituciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado (...) No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, usáticos, fueros y costumbres."
Aquí, a finals d'any, i ja en termes més seriosos, parlen clarament d'abolir el català, una missió impossible a curt termini, però desgraciadament possible a la llarga. En aquells anys parlaven de suprimir-lo a les institucions, però avui en dia ja tracten de llençar-lo a la brossa amb la nova llei d'educació que el senyor Wert té preparada per espanyolitzar-nos. I atenció, que al segle XVIII volien esborrar-nos la memòria, però ara el Ministre d'Educació espanyol, també a través d'aquesta llei, vol decidir què estudiem a classe, independentment de la història que hagi viscut cada comunitat autònoma i eliminant l'objectivitat als temaris educatius, fent explicar als professors i professores el que a ell li sembli correcte i com ell li sembli correcte. I tots sabem de quin ram és.


Senyores i senyors, no podem permetre "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", tal i com deien fa segles. No pot ser que una llengua que ha sobreviscut als innumerables atacs que ha rebut al llarg dels anys desaparegui en el seu millor moment. I per molt que aprovin aquesta espantosa llei, crec que hem de desobeir. Almenys és el que jo, personalment, faré tant si m'obliguen a fer religió com si m'obliguen a espanyolitzar-me. I és que com bé va dir Cristòfor Despuig:
"No he volgut escriure-la [la seva obra] en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la
catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per il·lustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball."
Desobediència. Democràcia. Justícia. Terra. Visca el català.