dijous, 9 de maig de 2013

Reset

Senyores i senyors, definitivament ens hem tornat bojos. Sí, sí, tots absolutament bojos. M'explico: vivim en un país on es veuen brotes verdes amb sis milions de persones aturades, on estem sortint d'una crisi quan cada dia 532 habitatges són desnonats, on els de dalt asseguren tenir la solució mentre els de baix ens quedem sense sanitat, educació ni drets socials, i on la gent es preocupa més dels realitys nocturns que de sortir al carrer a protestar contra aquesta bogeria col·lectiva. S'han tornat bojos al donar més importància a les multes de trànsit del dia a dia que a una infanta lladre, i també en el moment d'ocupar-se de canviar el nom de català a LAPAO i no de fer justícia amb les víctimes i familiars de l'accident de València o amb un partit que no aclareix com pagava sobresous quan era al govern. Embogits nosaltres per no carregar-nos als partits polítics que ens van prometre la glòria i avui incompleixen el seu programa electoral paraula per paraula i beneficien als seus. Tots bojos en el moment en què relacionen l'avortament, un dret que salva moltes males vides, amb ETA. Xalats els qui donen més importància a les mentides de Mourinho que a les dels bancs i caixes que ens han robat. I tot això per no parlar de tot el que encara no sabem.
No ens n'adonem, però tots estem una mica bojos. I no té cap gràcia. Plegats estem convertint a aquesta societat i país en un lloc on ningú ens creu i on només escoltem les ordres d'una dona alemanya a qui l'estat del benestar espanyol li és ben igual. Ens estem resignant a pagar la crisi que nosaltres no hem creat mentre ens buiden les butxaques amb reformes que no faran res més que dur a més de nosaltres a les oficines de treball. I sinó ens queixem, res del que pensem servirà. No val queixar-se un cop, ni dos, ni tres. Ens hem de queixar tant com calgui, unir-nos tots contra qui no pensa en nosaltres i és a la cadira on el poble el va posar. Encara som a temps, sí. Però no sé quant pot aguantar aquest país en aquesta situació sense que acabem d'estar tocats del bolet al cent per cent.


Toquem de peus a terra, mirem les injustícies que ens envolten, lluitem perquè ens tornin el que tant va costar aconseguir. I que ens escoltin. No dic que ens sentin, dic que ens escoltin. Que pensin que a part de gent que aporta imposts, som persones que volen viure la vida, que només n'és una. No és moment perquè els ciutadans tinguem paciència, sinó perquè reflexionem i actuem.
El 15M ens va injectar ara fa dos anys una dosi de reivindicació a tots i totes, demostrem que si volem podem seguir tenint-lo. Sigui amb la plataforma que sigui.


El dia 15 de tenia pensat fer un escrit especial per celebrar el segon aniversari d'aquells successos que van moure a tota la península, però he pensat que era necessari fer un escrit animador com aquest per escalfar el #12m15m d'enguany, després de veure les notícies i avergonyir-me del què fan els de dalt i de la nul·la reacció dels que som a baix.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Sembla que ens hem quedat sense esma...
Tot és tan gran i tants pocs paguen les malifetes, que estem, del tot, desanimats!

teresa sadurni serra ha dit...

Si tens raò, i ja sembla que ens tinguin totalment dominats.Sembla que potser hi ham persones que si que es mouent, jo vaig sentir una mica de esperança sentin parlar la Ada Colao el altre dia.i el teu escrit tambe m'ha donat una mica