dijous, 24 de maig de 2012

Puyal, el mite

Presentació de Joaquim Maria Puyal - TV3

Aquesta setmana, mirant la tele, vaig descobrir que es celebrava la gala Català de l'Any 2011, per donar el premi a la persona que els catalans i catalanes hem cregut que es mereix aquest guardó per la tasca que ha fet durant l'any anterior. En un gest de curiositat vaig esperar a veure qui eren els finalistes. Entre ells hi havia Joaquim Maria Puyal, el gran Puyal, un home que admiro moltíssim. Em vaig negar a canviar de canal quan TV3 va mostrar als espectadors un petit reportatge sobre ell.

Joaquim Maria Puyal, abans d
Foto: El Periódico

Aquest reportatge va suposar un cúmul de sorpreses per a mi, ja que vaig veure a l'equip de La Transmissió d'en Puyal al complet, i jo només els coneixia el nom per la seva veu. Va ser impressionant descobrir les cares de la gent que porto escoltant dos dels meus quinze anys sempre que el Barça no juga en obert per televisió, és a dir, moltíssims partits. Tots ells parlant d'en Quim, home que admiro molt per la seva llarga trajectòria, però que tampoc li havia posat mai cara. I és cert que ara no me'n recordo quasi de cap cara, però ja estic content d'haver-los vist la cara i d'haver-los vist treballar, ja que també sortia al reportatge d'homenatge a Puyal. Quan tu te'ls imagines d'una manera determinada i els situes a un cantó o un altre del Camp, quan t'imagines com deuen estar asseguts, com deu ser la sala d'imatges i com funciona el programa descobreixes que tot és d'una altra manera. Sens dubte, un moment increïble i alhora emocionant en què vaig descobrir qui són aquesta gent que m'acompanya les nits de futbol.


Centrant-me en Joaquim Maria Puyal, puc dir que l'admiro per els estudis que té, que en són molts, per ser un dels millors defensors de la nostra llengua i per la seva gran carrera professional: va retransmetre més de 500 partits de futbol a Ràdio Barcelona, a més de combats de boxa. A més, va ser el primer en retransmetre un partit de futbol en català des de la república després de la mort de Franco i encara en transició, a la SER, i allà va néixer "Futbol en català", un programa que després va aconseguir trobar el seu lloc a la ràdio amb una bona audiència. Anys després va fitxar per Catalunya Ràdio, on encara hi treballa, per seguir retransmetent en català. Tot això passant per TV3, on hi va presentar "Vostè Jutja", "La vida en un xip" i "Un tomb per la vida" i va dirigir dos programes més, a part d'idear amb Jaume Cabré la sèrie "Estació d'enllaç" i d'escriure un llibre. Un home que va donar la seva oportunitat a grans noms d'avui en dia com Mònica Terribas, qui li va agrair i el va elogiar al reportatge, i com Antoni Bassas, Xavier Bosch o Manuel Fuentes. A més, també el puc admirar per tots els reconeixements que ha rebut: quatre premis Ondas, una Creu de Sant Jordi i un doctorat, entre molts d'altres premis.

Discurs de Joaquim Maria Puyal després de guanyar el guardó. Vídeo: Diari Ara.

Tot i així, el que més admiro de Puyal és la seva manera de parlar, els seus discursos, les seves reflexions. Sempre troba les paraules adequades a cada moment, guanyi o perdi el Barça o hi hagi notícies bones o dolentes. I ho va demostrar a la mateixa gala després de ser proclamat Català de l'Any (vídeo). Aquest discurs ha estat molt aplaudit, arribant a ser Trending Topic a Twitter durant més de nou hores. És cert que ell no ha salvat la vida de ningú com el cardiòleg que també es postulava com a possible guanyador, i molta gent ha criticat que hagi guanyat ell, però us ben asseguro que els votants no van veure els tres reportatges abans de votar i que, per tant, no els van poder tocar la fibra com van fer a la gala. Aquell cardiòleg, a l'igual que la jove i campiona motorista i que en Puyal es mereixien el premi, i és que cada un d'ells és un crack en el seu àmbit, és a dir, en Quim és just guanyador per les seves paraules, per la seva carrera i per la seva feina.

Aquí teniu una petita mostra de què és escoltar al gran Puyal, que ja ha retransmès més de 2.000 partits

Molts i moltes ja ho sabeu, de gran vull ser periodista, potser no esportiu, però periodista com ho és en Puyal. I tant de bo pugui seguir els seus passos i poder arribar a un nivell professionalment tant elevat. També desitjo tenir el plaer de conèixer-lo algun dia i agrair-li la seva tasca, ja que tots tenim una anècdota amb en Puyal com a protagonista, sigui la primera, la segona, la tercera o la quarta Champions, o qualsevol de les múltiples lligues, copes o d'altres trofeus blaugranes. Gràcies Joaquim, i felicitats per tot el que has aconseguit! De moment, seguiré escoltant la Transmi :)

1 comentari:

Joana ha dit...

En Puyal no te "època".
A mi no m'agrada en futbol, ja ho saps, però el seu "Urruti t'estimo" va ser una de les frases més cèlebres i recordades d'aquest món del futbol.