"No va a haber ningún rescate", declarava Mariano Rajoy fa dotze dies. Que va, aquell dia no se'ns va rescatar, avui sí. Tots sabíem que arribaria aquest moment. Un moment que Zapatero va aconseguir salvar miraculosament fa uns mesos, quan tothom dubtava d'ell. El van criticar més que a ningú, i és cert que no tot ho va fer bé, però ningú no em pot negar que en sis mesos l'actual president ho ha fet pitjor, creant lleis contra els qui menys tenen i duent als qui més en tenen, com ara els bancs, a la ruïna perjudicant encara més als ciutadans, que són qui tenim els diners en ells.
Foto: @GeekInignado
Donaven lliçons de saber governar i de saber salvar el país d'aquesta trobant les solucions adients, però l'únic que han aconseguit és portat Espanya i a gran part dels seus habitants a la misèria total després d'haver-nos promès que començaríem a sortir de la crisi i que no seríem rescatats. A sobre, avui ens han intentat tornar a enganyar esperant que el Fons Monetari Internacional rescatés el país sense fer-se públic, fet que ens demostra que els populars es pensen que som imbècils.
Mentrestant, segueixen cobrant sous milionaris i permetent que els qui envien els bancs a la bancarrota cobrin una pensió escandalosament elevada. Mentrestant, hi ha polítics que segueixen robant a l'administració i que no són jutjats com cal. I mentrestant, segueixen les retallades en serveis bàsics i socials i les baixades de sous van en augment per igual si cobres més o si cobres menys.
El País no podria haver estat més clar.
I què podem fer si no se'ns escolta? Resignar-nos? No, això MAI! Però hem de seguir lluitant, protestant i fer-nos sentir fins que la pressió, que ja va en augment, sigui quasi màxima i en Mariano no tingui més remei! No ens podem rendir, les retallades d'en Mas segueixen aquí i ens segueixen afectant. Si callem els estarem permetent que segueixin així, i jo per aquí no hi vull passar, que ja ens toca haver de ser rescatats després de sis mesos del pitjor govern a Espanya des de Franco. Tranquil·litat, que només portem una vuitena part de legislatura, i potser ens tornen a rescatar i ja podrem aplicar el lema de la selecció d'enguany: no hay dos sin tres!
Tweets amb l'etiqueta #rescate
Com marionetes d'en Mariano i de les polítiques d'ultra dreta i Merkelistes seguirem sota els seus mandats pèssims. Ara en Sarkozy ja tindria motius per criticar-nos, però ara per la mala gestió de Rajoy.
El Partit Popular ja ha presentat, un any tard, el seu candidat a ser president de RTVE. Han tingut un any per presentar el seu candidat des de la dimissió de l'anterior president, i han decidit fer-ho el mateix dia en què acabava el plaç, és a dir, avui. Un cop més tinc la sensació que s'han enrigut de nosaltres durant un any i de que ho seguiran fent. M'explico: han estat un any llançant rumors sobre possibles noms i el presenten el dia en què acaba el plaç. Mentrestant, les ràdios i televisions nacionals no poden acabar de rutllar, això sí, ells es queixen de com funciona, però no fan res per fer els canvis que diuen proposar. Ens enganyen. I ho seguiran fent.
Leopoldo González- Echenique, futur president de RTVE - Foto: Vertele
Avui ens han enganyat presentant a aquest senyor, que no té cap tipus d'experiència amb la comunicació i que ha estat escollit per haver format part dels famosos càrrecs de confiança d'Aznar l'any 2002. És cert que és un home amb estudis, ja que està llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques, però ens trobem un cop més en què no té res a veure. No hauria estat més lògic donar el càrrec a una persona que ja formés part de l'empresa i que ja sabés una mica com funciona tot? Doncs no, el senyor Mariano prefereix presentar a un home que no en té ni idea i que ja té els calés fets, i és que, actualment, és secretari general de la coneguda cadena d'hotels NH. Ens estan enganyant perquè volen fer veure que no han presentat a algú pel morro, però a part de formar part del Govern Aznar i d'equips de treball a diferents ministeris amb gent com Josep Piqué, és un home que va treballar juntament amb el mateix Rodrigo Rato com a assessor, tot i que sembla que no ho va fer massa bé, ja m'enteneu...
Organigrama de l'actual RTVE - Foto: summa.es
Un home amb tot aquest historial partidista i amb tants diners que ha cobrat amb feines com ser un dels advocats de l'Estat o la que fa actualment ha de ser president la cadena pública? Després diuen que això no és partidisme, però això que m'ho expliquin quan fotin al carrer a l'Ana Pastor per no ser una llepaculs com a ells els agradaria o quan deixin d'emetre programes d'èxit com "Españoles por el mundo", que costen, segons fonts de la pròpia cadena, vuit vegades menys que sèries com "Águila Roja". Això que m'ho expliquin quan el "Telediario" es converteixi en el NO-DO o pitjor, en Telemadrid, i quan les notícies siguin només sobre la bona gestió del PP, de la mala oposició del PSOE (tot i que potser aquesta notícia és certa) i els toros i la selecció espanyola siguin les notícies d'esports.
La futura realitat a RTVE - Foto: puntoinversiones.com
Aquest home que presenten que agafi la llibreta i el boli i que comenci a apuntar tot el que ha de saber per ocupar un càrrec pel que molts matarien sense ser encolomats al tron pel morro. Tirar endavant diferents canals de televisió i diferents cadenes de ràdio no ha de ser pas fàcil, i si comencen a canviar els i les professionals que en saben només perquè no comparteixen ideari, enviaran a la pública de l'èxit al fracàs, tal i com estan fent amb la sanitat i l'educació. Senyor Leopoldo, prepari's per rebre ordres des de darrere, i és que vostè no hi pintarà res allà.
Un cop més, un fort aplaudiment per Don Mariano! (ironia molt irònica).
És increïble la situació en la que ens trobem actualment a Espanya. Som coneguts a nivell mundial per la crisi que als qui paguem per arreglar-la no saben fer-ho, tenim un banc que ens prometia la unió dels millors per construir un bon futur i que ara necessita 23.456 milions d'euros "que no s'han de tornar", tal i com ha assegurat el seu president sense que ningú li vulgui parar els peus. Per si fos poc, vivim en un país on és notícia especial que el nostre propi president surti en roda de premsa i arribi a ser un dels temes més comentats a nivell mundial amb diferents etiquetes a Twitter. Això significa que tenim un president que mai surt en roda de premsa i que quan ho fa tremolem, un president que s'escapa dels mitjans de comunicació per les portes del darrera, el mateix que criticava a l'anterior president perquè sortia poc a parlar amb els mitjans de comunicació, però ell encara ho fa menys i avui, quan ho ha fet, ha estat des de la seu del seu partit polític. Aquest mateix president és el que quan surt a parlar diu que "no hi haurà rescat de la banca" quan Bankia ha caigut un 28% i ha arrossegat a la resta de bancs a caure a la borsa i ha fet pujar un cop més la prima de risc fins als 510 punts, nivell de rescat de Grècia.
Trending Topic's d'aquest matí. És vergonyós que sigui notícia que parli el nostre president.
Tot això mentre, per sort, el PSOE s'ha dignat a donar un cop de puny a la taula exigint transparència i buscant maneres de recaptar diners sense afectar als ciutadans i ciutadanes com ha fet el PP amb sanitat, educació, cultura, serveis socials, etc... La millor mesura que proposen els socialistes espanyols és que l'església pagui l'IBI (Impost sobre Béns Immobles), un impost que en teoria ja paguen, però que l'església incompleix. I jo em pregunto, si ho fan pagar a la resta d'entitats religioses i Espanya és un país declarat aconfessional, l'església no ho hauria de pagar també? El que passa és que com que governa un partit de dreta cada cop més ultra i van viure quaranta anys de glòria es pensen que són els reis del mambo, i no, no podem seguir així amb el negoci que tenen muntat.
Enquestes realitzades als portals 324.cat i elpuntavui.cat
Per tant, el que hauríem de fer és deixar de banda tonteries com el que digui Esperanza Aguirre, que ja té prou problemes amb el deute de la comunitat que presideix) i començar a plantar cara als qui ens han portat a aquesta situació, com ara Bankia, i obligar-los a tornar els diners amb interessos que després siguin destinats al creixement econòmic si no volen que l'entitat pertanyi al govern.. A més, hem d'exigir transparència als governs municipals, autonòmics i estatals, no pot ser que no sabem res del que està passant i que ho anem descobrint a base de caigudes a la borsa. Senyor Rajoy, si compareix com a president, faci-ho des d'on toca, i no des de Gènova, obligui a pagar imposts a tothom i a que ens tornin els 400€ que ens costa a cada un de nosaltres el rescat de Bankia. I els socialistes espanyols el que han de fer és unir-se amb la resta de partits per fer d'aquesta oposició una forta contra la majoria absoluta popular. Per altra banda, tot i que sigui un altre tema, senyor Pere Navarro, comenci a treballar, no? Que això d'escalfar la cadira ja ho va fer el "vell PSC", encara que siguin els mateixos!
Segueixo indignat. I tot això em passa per observar el que ens envolta.
Aquesta setmana, mirant la tele, vaig descobrir que es celebrava la gala Català de l'Any 2011, per donar el premi a la persona que els catalans i catalanes hem cregut que es mereix aquest guardó per la tasca que ha fet durant l'any anterior. En un gest de curiositat vaig esperar a veure qui eren els finalistes. Entre ells hi havia Joaquim Maria Puyal, el gran Puyal, un home que admiro moltíssim. Em vaig negar a canviar de canal quan TV3 va mostrar als espectadors un petit reportatge sobre ell.
Foto: El Periódico
Aquest reportatge va suposar un cúmul de sorpreses per a mi, ja que vaig veure a l'equip de La Transmissió d'en Puyal al complet, i jo només els coneixia el nom per la seva veu. Va ser impressionant descobrir les cares de la gent que porto escoltant dos dels meus quinze anys sempre que el Barça no juga en obert per televisió, és a dir, moltíssims partits. Tots ells parlant d'en Quim, home que admiro molt per la seva llarga trajectòria, però que tampoc li havia posat mai cara. I és cert que ara no me'n recordo quasi de cap cara, però ja estic content d'haver-los vist la cara i d'haver-los vist treballar, ja que també sortia al reportatge d'homenatge a Puyal. Quan tu te'ls imagines d'una manera determinada i els situes a un cantó o un altre del Camp, quan t'imagines com deuen estar asseguts, com deu ser la sala d'imatges i com funciona el programa descobreixes que tot és d'una altra manera. Sens dubte, un moment increïble i alhora emocionant en què vaig descobrir qui són aquesta gent que m'acompanya les nits de futbol.
Centrant-me en Joaquim Maria Puyal, puc dir que l'admiro per els estudis que té, que en són molts, per ser un dels millors defensors de la nostra llengua i per la seva gran carrera professional: va retransmetre més de 500 partits de futbol a Ràdio Barcelona, a més de combats de boxa. A més, va ser el primer en retransmetre un partit de futbol en català des de la república després de la mort de Franco i encara en transició, a la SER, i allà va néixer "Futbol en català", un programa que després va aconseguir trobar el seu lloc a la ràdio amb una bona audiència. Anys després va fitxar per Catalunya Ràdio, on encara hi treballa, per seguir retransmetent en català. Tot això passant per TV3, on hi va presentar "Vostè Jutja", "La vida en un xip" i "Un tomb per la vida" i va dirigir dos programes més, a part d'idear amb Jaume Cabré la sèrie "Estació d'enllaç" i d'escriure un llibre. Un home que va donar la seva oportunitat a grans noms d'avui en dia com Mònica Terribas, qui li va agrair i el va elogiar al reportatge, i com Antoni Bassas, Xavier Bosch o Manuel Fuentes. A més, també el puc admirar per tots els reconeixements que ha rebut: quatre premis Ondas, una Creu de Sant Jordi i un doctorat, entre molts d'altres premis.
Discurs de Joaquim Maria Puyal després de guanyar el guardó. Vídeo: Diari Ara.
Tot i així, el que més admiro de Puyal és la seva manera de parlar, els seus discursos, les seves reflexions. Sempre troba les paraules adequades a cada moment, guanyi o perdi el Barça o hi hagi notícies bones o dolentes. I ho va demostrar a la mateixa gala després de ser proclamat Català de l'Any (vídeo). Aquest discurs ha estat molt aplaudit, arribant a ser Trending Topic a Twitter durant més de nou hores. És cert que ell no ha salvat la vida de ningú com el cardiòleg que també es postulava com a possible guanyador, i molta gent ha criticat que hagi guanyat ell, però us ben asseguro que els votants no van veure els tres reportatges abans de votar i que, per tant, no els van poder tocar la fibra com van fer a la gala. Aquell cardiòleg, a l'igual que la jove i campiona motorista i que en Puyal es mereixien el premi, i és que cada un d'ells és un crack en el seu àmbit, és a dir, en Quim és just guanyador per les seves paraules, per la seva carrera i per la seva feina.
Aquí teniu una petita mostra de què és escoltar al gran Puyal, que ja ha retransmès més de 2.000 partits
Molts i moltes ja ho sabeu, de gran vull ser periodista, potser no esportiu, però periodista com ho és en Puyal. I tant de bo pugui seguir els seus passos i poder arribar a un nivell professionalment tant elevat. També desitjo tenir el plaer de conèixer-lo algun dia i agrair-li la seva tasca, ja que tots tenim una anècdota amb en Puyal com a protagonista, sigui la primera, la segona, la tercera o la quarta Champions, o qualsevol de les múltiples lligues, copes o d'altres trofeus blaugranes. Gràcies Joaquim, i felicitats per tot el que has aconseguit! De moment, seguiré escoltant la Transmi :)
Fa aprox. un any a l'acampada de Mataró. Vídeo de marti6.blogspot.com
El 15 de maig del 2011, sense que ningú ho esperés, va ser un dia en què tot va canviar i es va fer història. Naixia el moviment #15M, una acampada promoguda per una associació que feia mesos que treballava per una democràcia real i volia fer-se sentir. Madrid va ser-ne només el començament, però només dies després, la majoria de capitals de comarca de tot Espanya tenia la seva pròpia acampada i moltes ciutats d'arreu del món van decidir fer la seva també, fet que va provocar que tothom hi podés tenir accés i unir-s'hi, i la reacció va ser clara i immediata. Avui, en el primer aniversari i després de varis escrits sobre el tema des del principi fins fa unes setmanes, arriba l'escrit més ampli fet mai al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir. Per fer aquest escrit he tingut el plaer de comptar amb quatre persones que han opinat sobre el Moviment i les acampades. Dos d'elles van participar a les acampades, una va assistir-hi en moments puntuals i una altra no va assistir-hi, però ha seguit el Moviment des de les acampades. Sobre diferents temes, trobareu les seves opinions des del seu punt de vista.
Perfil 1: Estudiant de l'UB. Va participar a una acampada i ha seguit amb el moviment de manera activa.
Perfil 2: Estudiant mataronina. Va participar a una acampada activament i ha seguit el moviment sempre que ho ha pogut combinar amb els estudis.
Perfil 3: Daniel Salom, dissenyador gràfic. Treballava a Barcelona quan es va acampar a Barcelona. S'hi va acostar varis dies quan sortia de treballar per donar suport a la iniciativa. Actualment el segueix des d'Austràlia.
Perfil 4: Joana Torres, administrativa. No ha format part del moviment en cap moment i l'ha seguit a través dels mitjans de comunicació.
Com et va arribar la notícia?
És impactant que una acampada al centre de Madrid arribi tant lluny, és per això que m'he preguntat com va arribar la notícia a cada entrevistat. Les dues estudiants els va arribar la notícia a través del boca a boca, que va servir molt per aconseguir unir a tanta gent. Una d'elles també va rebre el comunicat de Democràcia Real Ja. A en Daniel també li va arribar de la mateixa manera, tot i que Facebook i Twitter van ajudar molt, assegura. A la Joana li va arribar la notícia a través dels mitjans de comunicació, que al principi no sabien massa bé com afrontar el Moviment a les seves cròniques.
Puerta del Sol (Madrid), un any després.
Valors i ideals
Del Moviment #15M, i des dels mitjans de comunicació que busquen les pessigolles, sempre s'ha dit que no hi ha una ideologia concreta i que qualsevol excusa serveix per protestar. Per part dels indignats i indignades, a part d'haver escrit en un manifest el que volen canviar, asseguren que hi ha gent de totes maneres i ideologies polítiques. És per això que he preguntat a les indignades i al dissenyador quins valors i pensaments els acosten al Moviment. La universitària diu estar d'acord amb els canvis que proposava i proposa l'acampada, sobretot en l'àmbit educatiu, ja que és un dels pilars bàsics de la societat. L'altra estudiant em deia que es va endinsar també en educació, però també en sanitat. En Daniel deia estar indignat perquè els bancs han arruïnat l'estat de benestar concedint hipoteques a gent que no les pot pagar i que també l'indigna que per gestionar malament els diners públics i acabar arruïnant la vida de famílies i pobles sencers no vagin a la presó.
El dia a dia a les acampades
Les indignades m'han explicat que la rutina de l'acampada era impressionant, rebent molta informació i pensant quins canvis volia cadascú en la societat i en l'àmbit polític. Sempre combinant-ho amb els estudis, tractàvem de fer-nos escoltar, i és ben clar que ho van aconseguir. M'explicaven que al principi eren més i després es van haver d'habituar-se a nous canvis i noves combinacions per aconseguir tirar endavant l'acampada, amb molta companyonia i bon rotllo.
Assemblees, comissions i organització
El fet d'organitzar-se bé per aconseguir bons resultats havia de ser clau a les acampades, per això les noies m'explicaven que al principi ens reuníem cada dia i era una mica cansat, per això van aparèixer les comissions, on hi parlàvem de temes concrets com sanitat o educació, i després ho posàvem en comú per fer un manifest unificat. Les diferents comissions, obertes a tothom, organitzaven xerrades amb diferents persones enteses en diferents temes, com ara el director de l'escola Coromines de Mataró, tal i com m'explicava l'estudiant de l'UB. En Daniel diu que, el que va poder veure a les assemblees a Plaça Catalunya que no només hi havia perroflautes i radicals anti-sistema, sinó que hi havia gent de totes les edats i perfils professionals. Des de fora, la Joana opina que es van organitzar correctament i que el fet d’organitzar dinars, neteja, tota una infraestructura des de la iniciativa dels propis acampats, va demostrar que tenen iniciativa.
La policia ha intentat no deixar celebrar el #12m15m
Des de fora
En Daniel ara mateix viu a Austràlia, i m'explicava que des d'Austràlia la veritat és que la visibilitat és nula, en aquest país no hi ha crisi i pràcticament no hi ha atur. El que veig és el que llegeixo als diaris on-line però tampoc he vist que hagi canviat res des de que va començar tot. També diu que a Espanya ens falta esperit de superació i motivació per tirar endavant.
Un any després
L'aniversari del Moviment ha estat marcat per la revifada que ha provocat aquest després d'uns mesos de molt poca activitat. La visió del #15M un any mateix segons els entrevistats és la següent:
El dissenyador creu que el Moviment no s'hauria d'haver tranquil·litzat després de les retallades que han fet els governs.
L'administrativa valora molt positivament la manera com ha continuat la iniciativa i opina que és impressionant la repercussió a molts països del món. També diu que se'ls ha escoltat, però que els que manen, encara que ho fan veure és evident que NO.
L'estudiant mataronina diu que la dinàmica del #15M ha canviat al ser menys persones que fa just un any, però que algun dia ens tornarem a unir per lluitar i trobar solucions. Dins la meva opinió, aquest dia pot ser aquest mateix aniversari, que ha tingut una gran acceptació.
Per altra banda, l'estudiant de l'UB fa un balanç molt positiu, ja que va ser un despertar de consciències i de dir "ja n'hi ha prou". També diu que la lluita ha de continuar.
Milers i milers de persones es van concentrar arreu del món. Foto: BCN
En positiu
Seguint fent balanç, els he preguntat què valoren positivament de tot això i la universitària diu que es queda amb l'ambient dels primers dies de l'acampada, ja que estàvem fent una cosa única i érem milers a tot el món. El poder estar en una plaça rodejada de gent debatent i aprenent. La mataronina, en canvi, diu que aquesta experiència em va fer creixer en tots els aspectes i entendre les persones. pararme a mirar sempre que a tot arreu es necessiten solucions, ajuda i debats m'ha fet ser més persona. Molta gent està preocupada pel món i vol fer-hi alguna cosa, i jo opensava que no érem tants. La Joana diu que em va agradar, per sobre de tot, veure tant de jovent, demostrar que no els rellisca tot i són capaços de reivindicar. També diu que espera que se'ls segueixi escoltant.
En negatiu
Mentre entrevistava també m'han parlat d'esperit crític, un element important en tot, també en el #15M, i per això també m'he interessat per les coses a millorar. Els temes que no van acabar de funcionar bé a les acampades van ser les llargues assemblees, però per sort ja van arreglar-ho en el seu moment creant les comissions. L'estudiant de l'UB em comentava que va despenjar-se del Moviment durant un temps a causa de la saturació que portava a sobre, però que va servir per reflexionar i tornar amb moltes ganes. Des de fora, la Joana diu que no li va agradar la degradació que va patir amb els dies i que no s’hauria d’haver estès tant.
Com heu pogut veure, el Moviment 15M no ha estat una iniciativa que hagi deixat a ningú indiferent, tot al contrari. I ara, un any després, a part de recordar la feina feta, cal seguir lluitant pels nostres drets i per fer d'aquest un món millor. No podem deixar que facin el que vulguin amb la sanitat, l'educació, la cultura, els serveis socials... Ni tampoc que destrossin en un moment la feina feta en molts anys. Perquè per molts cops que desallotgin les places, per molts cops de porra que donin i per moltes vegades que desviïn el tema no ens faran callar! Avui, un any després, segueixo indignat!
Vull agrair molt sincerament als quatre entrevistats l'amabilitat, sinceritat i ajuda que m'han ofert amb les seves entrevistes. Ha estat un plaer fer aquest escrit, un escrit on he après moltíssim i, possiblement, l'escrit que amb més ganes he fet! Gràcies també tots/es qui ho heu llegit i als i les qui també esteu en estat d'indignació! Endavant i feliç aniversari!
Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Ripoll l'Esplaiada, la Trobada General d'Esplais Catalans (Esplac). Ha estat la tercera Trobada que assisteixo i tinc molt clar que ha estat la millor de totes, amb un ambient immillorable i experiències que sé que recordaré.
L'Esplaiada va començar el divendres a la nit pels grups de joves, que vam poder gaudir d'un concert en què van tocar tres grups i on tothom va acabar ballant. A més, vam poder retrobar-nos amb gent que ja coneixíem d'altres trobades. Allà ja es respirava el bonrotllisme que va rodejar aquesta trobada durant els tres dies.
El dissabte va començar pensant en com començaríem una iniciativa com el que és un esplai des de zero i sense diners, una activitat que ens va mostrar l'esforç que suposa portar un esplai, però alhora ens va motivar fent-nos pensar en el dia de demà quan siguem monitors/es. Vam haver de recollir firmes, demanar subvencions a l'Ajuntament (imaginari), manifestar-nos, fer cohesió de grup, etc... Aquí ja vam conèixer a gent de diferents esplais d'arreu de Catalunya, que sempre és un gran què.
Foto: marti6.blogspot.com
A la tarda vam fer una petita excursió-gimcana, per cert, amb meravelloses vistes! A la nit, després de visitar a la resta de grups de l'esplai que estaven dispersos per Ripoll, vam jugar a una oca a lo grande i allà vam cantar, cridar, riure i jugar amb moltíssims més joves. Aquella mateixa nit, per desgràcia la última, vaig tenir l'enorme sort de conèixer a tot un grup de gent on pràcticament tots érem d'esplais diferents. Ronda de noms, esplais i ciutats, xerrada nocturna i posteriors partides de futbolín i UNO, riures assegurats! Després d'unes quantes hores amb el grupet dels bons moments vam anar a dormir.
Assaig del flaixmob "Energia de l'Esplai". Vídeo: marti6.blogspot.com
Ja diumenge vam acabar d'omplir-nos al cent per cent de l'energia de l'esplai reunint-nos tots els grups de totes les edats i de tota Catalunya a la Plaça de l'Ajuntament de Ripoll per fer el flaixmob que després faria història. El vam assajar (vídeo) i després el vam gravar. Dit així sona molt ràpid, però va ser un moment brutalment únic en què centenars de gent com jo estàvem gaudint d'un moment increïble. Després de fer-lo vam ballar al ritme d'Ambaukatunabia, el grup que va crear la cançó de l'Esplaiada i ens va fer ballar moltíssim. La pluja de després no va ser motiu per esguerrar un matí tant fantàstic. Per concloure la Trobada vam dinar tots junts cantant i explicant-nos les experiències viscudes.
Foto: el9nou.cat
Aquesta trobada m'ha servit per conèixer gent nova d'arreu, per recordar per què segueixo a l'esplai nou cursos després, per omplir-me de motivació i de ganes d'esplai i per aprendre de les experiències viscudes. S'ha de felicitar a la gent d'Esplac, a tots i totes alliberats/des, a monitors i monitores i a tothom que hi ha assistit per haver fet d'aquest event un moment únic i per haver mobilitzat a més de 1.800 persones i a tot Ripoll. La cançó i el flaixmob, les activitats, els edificis on dormir i arreglar tots els imprevists que sempre apareixen ha estat una currada monumental! Gràcies Esplac, per muntar coses així de grans!
Amb l'energia de l'esplai a mil us deixo fins el següent escrit!
Amb el títol d'aquest escrit es pot pensar que parlaré d'una catàstrofe. Doncs bé, no ho és (encara). Aquest escrit l'he titulat així a causa dels divendres que ens està regalant el Govern Rajoy, un govern que pretén inventar el rècord Guiness del que ha fet més reformes contra el poble en menys temps.
Cada divendres hi ha Consell de Ministres, i és aquí on decideixen què fer amb nosaltres, com per exemple apujar-nos l'IVA, implantar reformes que destrossin el que s'havia aconseguit després d'anys de lluita, retallar sense parar, etc... I tot això ho fa un equip mentider que no és conseqüent i que no parla amb claredat. Per què parlen d'ajust pressupostari quan es volen referir a increment de d'imposts? I enara millor, per què apuja els imposts un govern que fa dos anys va impulsar una campanya contra l'anterior pujada d'IVA? Els que ara ens estan destrossant l'estat del benestar són els mateixos que fa dos anys recollien firmes contra el mateix, els que fa uns mesos deien que no ho farien i els que a principis d'aquest mateix any encara ho asseguraven. Si realment l'herència que ha deixat el PSOE és tant greu, ja s'ho podien ben imaginar, en plena crisi, que no podien jurar que no farien el que han acabat fent.
A sobre, vivim sota el govern d'un home que s'amaga quan toca donar la cara. Mariano Rajoy criticava a Zapatero quan aquest no sortia durant tota una setmana a roda de premsa. Doncs ara mateix, és ell qui surt per la porta del darrera per no poder ser preguntat, és ell qui s'amaga quan s'ha d'informar d'ajusts pressupostaris. Ell, qui només dóna la cara als debats on pot insultar i acusar sense pietat i només parla als mitjans que li preguntaran el que ell porta apuntat. Rajoy, un home que criticava a Zapatero per no saber governar sol i que ara està sota el control de Merkel, la que creu ser la reina d'Europa. Mentrestant, més parats i menys economia.
I ara ja ens indignem quan passen coses així, però després tenim por a sortir al carrer a cridar en una vaga, després ens quedarem a casa quan el Moviment 15M lluiti en contra d'aquests abusos. Així mai arreglarem res. No hem d'esperar a que els qui van votar al PP canviïn d'opinió, hem de fer-nos sentir i, sobretot, escoltar! No podem permetre que segueixi així, i creieu-me que ho farà. Cal fer-li veure que no volem això. No.
Avui, després d'un moment esperat per tothom en les últimes hores, Pep Guardiola ha decidit comunicar que no seguirà com a entrenador del primer equip del Barça. Ha estat una mala notícia, a parer meu, ja que aquest home ha estat qui ha portat al Barça a la glòria absoluta quan ningú donava un duro per ell quan va arribar.
Moments Guardiola | www.fcbarcelona.cat
És una mala notícia que ens ha de fer pensar en diferents coses. Primer de tot, hem de respectar la seva decisió i pensar per què no vol renovar i no ha volgut des de l'octubre, quan ho va decidir. Dins la meva opinió ell deu pensar que és millor marxar amb una bona reputació i amb l'estima dels aficionats que no pas desgastar l'equip i no aconseguir els objectius la temporada que ve i, per tant, sortir per la porta del darrera. Això mateix ha passat amb molts programes de televisió, que han preferit marxar amb el cap ben alt abans que marxar malament. A més, ser entrenador d'un dels equips amb més repercussió a nivell mundial no ha de ser gens fàcil, i encara menys quatre anys seguits. És perfectament normal que vulgui recarregar les piles i començar un nou projecte d'aquí a un temps amb uns nous aires.
Després de guanyar la primera Champions, mantejat pels jugadors.
En segon lloc, se li ha d'agrair tot el que ha fet pel Barça i tots els seus seguidors durant aquest temps: començant per fer remuntar el Barça B i ja al primer equip convertir-lo en això: un equip. A més dels 13 títols (a l'espera de la Copa del Rei d'enguany) que ens ha regalat en quatre temporades. És mític que un equip aconsegueixi de mitjana més de tres títols anuals durant quatre anys, i ell ho ha aconseguit amb tres lligues, tres Supercopes d'Espanya, dues Champions, dos Mundials de Clubs, dues Supercopes d'Europa i una Copa del Rei (repeteixo, a falta d'una possible segona Copa). Sens dubte, seran ben pocs els que a partir d'ara puguin arribar a gaudir d'un palmarès semblant a qualsevol lloc del món.
El tercer pensament que hem de tenir a partir d'avui és el fet de que el nou entrenador del club serà un guardiolista al cent per cent, ja que es coneixen des de que eren ben petits i han treballat junts en aquest projecte des del primer dia. A més, els jugadors ja el coneixen i estableixen relació amb ell, pel que suposarà un canvi inferior a l'esperat.
El quart i últim punt a pensar és el creixement psicològic que ha proporcionat al Barça. Qui havia de dir als famosos avis del Barça que es queixaven de l'equip a la mínima que perdien i ja deien "que no valen per res" que avui en dia, després d'una derrota i eliminació de la Champions els aficionats culers acabarien cridant càntics del Barça i ovacionant a l'equip? No en tinc cap dubte que ha demostrat ser tot un senyor al camp i a les rodes de premsa, sempre humil i sense voler aclaparar tot el protagonista.
El nou entrenador amb l'actual | SPORT.es
Gràcies Pep, ara i eternament, per haver convertit a molta gent en apassionats del futbol, per haver donat sentit a la paraula equip, per haver potenciat el fair play i per haver fer-nos veure el futbol d'una altra manera, o millor dit, millor.
Avui el diari El 9 Nou ens regalava a la seva portada una notícia en primícia que tornava a portar al senyor Anglada a l'actualitat. Segons l'edició d'Osona i d'El Ripollès, el líder de Plataforma per Catalunya, després d'haver celebrat la diada del partit, que sempre es celebra pels voltants de Sant Jordi, havia begut més del compte i va enfrontar-se a tres immigrants, tal i com ha confirmat via Twitter David Parada, regidor del partit a Sant Boi del Llobregat. Segons aquest regidor, el líder d'ultra-dreta "havia estat agredit per dos moros". Poca estona després, Anglada ho afirmava dient que "vaig haver de denunciar a tres persones pressumptament immigrants que havien intentat agredir-me". És cert que, segons testimonis, una cinquantena de persones d'orígen magrebí van acudir a increpar als caps del partit i que unes cent persones van manifestar-se contra el mateix de manera totalment pacífica i amb un concert al carrer tal i com podeu veure a la foto de sota, però això no vol dir que Anglada fos agredit. I és que ja m'agradaria a mi saber com pot ser, si l'agredit va ser ell, que dos nois acabessin a l'hospital després de ser agredits pel propi Anglada.
La manifestació antifeixista d'ahir. Segons Anglada, anti-sistemes.
Segons la denúncia imposada pel líder del partit xenòfob, van ser increpats per grups anti-sistema i agredits per tres persones que semblaven d'ètnia marroquí, però que ell en cap moment va fer cap acció d'enfrontar-se a aquestes persones. Així doncs, que algú m'expliqui com han arribat aquests joves a l'hospital. També he de dir que és molt curiós que, si la festa del partit celebrada a Vic va acabar al vespre, la denúncia hagi estat interposada a les 3:21h del dia d'avui.
Fragment de la denúncia interposada per Anglada, on es declara innocent. Font: El 9 Nou
En cap moment defensaré a cap dels dos bàndols, però el que està molt clar és que Anglada anava borratxo i que els presumptes agressors li tenien ganes al regidor vigatà. Tampoc dic que sigui una justificació, però és normal que li tinguin mania a un home que ahir es va declarar "el Sant Jordi que matarà al drac que provoca els problemes actuals: l'islam i la casta política". A més, m'agradaria recordar un escrit en el que vaig descobrir qui són realment aquesta gent de PxC. Fent aquell escrit vaig saber que Anglada havia format part de Fuerza Nueva durant la transició, una organització post i pro-franquista. A més, l'any 1989 es va presentar pel Frente Nacional, liderat per Blas Piñar, íntim de Franco. Suposo que veient aquest historial molts i moltes ens veiem en contra d'aquest senyor, sempre en contra de la violència. El que vull demostrar amb aquesta breu explicació de la seva vida és que aquest home es pinta com el salvador del país i com la persona que no va fer res ahir a la nit, però aquests nois segueixen a l'hospital mentre ell s'ha passat el dia rient-se de la credibilitat del diari El 9 Nou amb frases iròniques al seu compte de Twitter.
Així doncs, un cop més aquesta persona que es considera "en contra de la globalització cultural" dóna molt a parlar. Per desgràcia, rarament sabrem què és el que realment va passar ahir a la nit. Espero que hi hagi judici i que es faci justícia d'un cop per totes. Fins divendres!
"Els perroflautes i les rates de cloaca són l'escòria del s.XXI"
Un cop més he trobat una cançó que m'ajudarà a donar la meva opinió, però aquest cop ha estat d'imprevist, ja que la notícia és molt recent: "El rei es fractura el maluc mentre caçava a Botswana".
Ja té pebrots que aquest home es fracturi el maluc dos dies després de que el seu nét hagués de ser operat després de la gran pensada de Marichalar deixant-li una escopeta de manera il·legal a un menor de 14 anys, però després de que tots els periodistes es preguntessin on era el rei es descobreix que estava en un viatge privat. Això sí, el més bèstia i indignant de tot el que ha passat és que el nostre cap d'estat es trobava caçant elefants, una afició assassina que es tenia ben callada. Hem de pensar que en Joan Carles ha pagat un viatge secret, una caça i una operació i recuperació amb els nostres diners quan ni sabíem on era. I tot això sumat a l'operació d'en Froilán i al seu ingrés a la Clínica Quirón on es troba.
Si ens parem a pensar una mica, veurem que ni el fill de la infanta ni el pare de la mateixa es troben ingressats en un hospital públic i amb el que tots els equipaments públics comporten, i encara més amb les retallades, que són: retards, falta d'atenció, baix nombre de metges i infermers/es, etc... Ells són a clíniques privades, també pagades per nosaltres, i ells són els que ens representen.
Toca plantejar-nos sèriament el tema de la monarquia, i és que a Espanya el 21% de la població es troba vivint en la pobresa, segons un estudi fet per la ONU. La Casa Reial és una despesa massa important per un país en crisi, i baixar-los el pressupost un miserable 2% no suposa cap canvi. Ja n'hi ha prou de seguir mantenint a una família que ens roba i que actualment només serveix per les fotos; ja van fer la seva feina quan va tocar: després de la mort de Franco. Ara mateix no ens cal una monarquia, igual que no ens cal un senat, i França o els Estats Units són l'exemple de que podem prescindir d'ells.
Ja ho deien Els Pets:
Jo vull ser rei
ser per collons cap de l'Estat
tenir-ho tot fet
només per ser fill de papà
Avui, 14 d'abril, Dia de la República, vull agrair a ICV-EUA que hagin penjat pancartes amb la bandera de la República i també vull reivindicar que ja és hora de tornar a la república, la República Catalana. Fins dimecres!
Recomano escoltar la cançó abans o després de llegir l'escrit, però sobretot cal escoltar-la!
Últimament, crec que ja us ho havia comentat, em baso en cançons a l'hora d'escriure alguns posts. L'escrit d'avui està basat en la cançó "El Libertador", d'Ska-p, un grup amb cançons reivindicatives. La cançó tracta de la revolució sud-americana, però jo no parlaré d'això, sinó que utilitzaré la lletra d'aquesta cançó per descriure la situació actual a Espanya amb aquesta crisi que portem a sobre.
Entre miseria, hambre y desolación, en el fango alguien plantó una flor. Un tal Bolívar le dicen 'El libertador'. Així és com comença la cançó, i jo en aquesta frase veig la crisi a la que ens han portat bancs i polítics, però alhora la flor d'esperança que va plantar el moviment #15M fa gairebé onze mesos i que ha canviat brutalment la manera de veure les coses. Fa unes setmanes ho comentàvem en una trobada de joves a la que vaig anar, i és que des de que va començar tot el moviment les coses es veuen des de tres punts de vista: el dels que estan a favor, els que estan en contra i el del poble. Bolívar va ser un revolucionari que va lluitar per l'independència d'alguns països sud-americans i el #15M lluita per la llibertat i els drets que ens corresponen i que no se'ns donen. La cançó segueix amb Ha comenzado una nueva revolución, y esta vez avanza con convicción, on també hi podem trobar una similitud amb la força i la influència que ha comportat aquest moviment a la societat.
Reforma agraria y justa redistribución: sanidad, cultura y buena educación. En aquest vers que segueix, demostra clarament que és el que necessitem i també podem reflexionar amb que Mariano Rajoy és el que ens està traient, o millor dit, robant. A més, el Govern Rajoy ja ha assegurat que aquesta setmana que ve ens anunciarà més retallades en sanitat i educació, com si el senyor Mas no ens hagués retallat prou. Socializar y no a la privatización, mejoras laborales pa'l trabajador. Lo que la tierra ofrece es de la población contra la obligarquía y el explotador. Després d'aquesta frase pot ser que rigueu una mica, ja que fa poc més d'una setmana estàvem en vaga per culpa de que els populars estan fent just el contrari amb la seva reforma contra els i les treballadors/es i afavorint als qui ens obliguen i als qui exploten a treballadors que cobren en negre amenaçats en ser acomiadats. A més, ara, encara que tinguis contracte pots ser acomiadat sense motiu, pel que qualsevol persona pot ser acomiadada en qualsevol moment sense cap motiu.
Així doncs, podem veure que no cal anar gaire lluny per veure i viure els problemes que creiem que són lluny de nosaltres. Tenim la sort de no ser sota cap dictadura com alguns països americans, però també hem de ser conscients de que hem de seguir amb la lluita que vam començar i que ha quedat aparcada en els últims mesos. Cal seguir amb el moviment #15M i sortir al carrer per defensar els nostres drets, sense por! Com bé diu aquesta cançó, se avanza al caminar cuando se tiene ilusión, i aquesta il·lusió és la que hem de tornar a tenir dins nostre. Enséñale los dientes a la cara al Tío Sam, que aquí és el govern d'ultra-dreta que està destrossant el que ha costat molts anys aconseguir.
Així doncs, aquest any toca tornar a engegar el foc que vam encendre a les places d'arreu del món! Perquè hem demostrat que ens sabem organitzar i sabem fer-nos sentir. Molt aviat arriba l'aniversari d'aquest moviment, i aquest bloc ho celebrarà enèrgicament. Aquí us deixo la promo:
Dimarts passat va produir-se un ensorrament al carrer Sant Antoni de Mataró on, per sort, no hi va haver ferits. Les imatges han donat la volta per totes les televisions locals, autònomes i nacionals. Això sí, no és un ensorrament habitual, i és que hi ha una polèmica misteriosa al voltant d'aquest fet. I aquesta polèmica és la protagonista de l'escrit d'avui.
Tot va començar el 23 de febrer, quan va caure una casa en aquest carrer després d'haver volgut fer un pàrquing en un edifici on això és completament impossible, ja que totes aquestes cases antigues de Mataró van ser construïdes sense fonaments. A més, les parets d'aquestes antigues vivendes tenen importants filtracions d'aigua del mar, ja que encara que el mar quedi lluny, l'aigua que hi ha sota el terra mataroní arriba força lluny. És per això que en algunes d'aquestes cases hi ha antics pous d'aigua salada, i ho puc dir amb seguretat perquè jo en sé d'un cas.
Què va passar? Doncs que després de caure aquesta casa, pràcticament un mes després, van aparèixer unes esquerdes monumentals. Això va ser el dijous 22 de març. Després d'aparèixer aquestes esquerdes, el govern Mora va exigir a la constructora que va armar tot aquest percal que apuntalés les cases amb esquerdes, cosa que l'empresa no va fer. Per sort, aquell mateix dia, i sense donar temps a que els veïns agafessin res més que el necessari, van desallotjar a les famílies que vivien a les cases del costat de la primera que va caure. Afortunadament, quan la casa va caure, dimarts passat, les famílies no eren dins, però es va poder veure quina desgràcia hauria pogut ocórrer.
Tot i així, la cosa no queda pas aquí. La constructora assegura que va demanar a l'ajuntament que fos ell qui finalment apuntalés la casa, ja que l'edifici no era de la seva propietat. A més, l'empresa assegura que l'ajuntament és qui té els informes de l'estat dels edificis de la ciutat. Seria culpa d'aquest ¿malentès? el motiu pel qual va caure la segona casa del carrer Sant Antoni. S'ha de recordar que qui va aprovar les obres sabent que aquests edificis no tenen fonaments va ser l'ajuntament. El que és una vergonya és que aquestes famílies ho poden explicar pels pèls, ja que el mateix dia en què van sortir les esquerdes podria haver-se ensorrat l'edifici. El més important ara no és interposar-se demandes mútuament com estan fent l'Ajuntament de Mataró i Unipark 2000 SL, l'empresa constructora, sinó assegurar-se de que això no tornarà a passar ni en aquest carrer ni en cap altre.
Estudiants protestant al C/Isern (Mataró). Foto: Twitter
Avui, com bé sabeu, estem vivint una vaga general. Una vaga contra la reforma laboral en la que el Govern Rajoy permet als empresaris acomiadar als seus treballadors i treballadores sense cap motiu i abaratint-lo a la meitat. Sembla mentida la facilitat que han tingut per destrossar la feina que tants anys va costar aconseguir. Avui és dia per reclamar els drets que corresponen a la gent que treballa. També hem de pensar que això que diuen "que és temporal" no ens ho hem de creure pas, creieu-me que ens costarà molt tornar-ho a aconseguir, i més amb un govern d'una dreta cada cop més ultra. Per sort, esperem que els resultats no tant aclaparadors a les eleccions andaluses signifiquin el començament de la davallada dels populars. També espero que, després de la gran retallada que se'ns ve a sobre de cara als següents dies sigui la gota que vessi el got perquè la gent deixi de confiar amb els que els van prometre no baixar les pensions, ni retallar la sanitat i l'educació pública, entre d'altres coses, i que han acabat fent. Com es nota qui té diners i qui no en temps de crisi. També s'ha de pensar en el futur, el futur com a treballador que ens tocarà viure als que vindrem el dia de demà i que ens trobarem el panorama ben fotut.
I avui, com sempre passa, el ball de números comença a semblar un acudit. I encara serà més bèstia quan es parli de les manifestacions d'aquesta tarda i dels assistents. De moment, a Mataró, segons Capgròs, unes 500 persones han protestat a les portes de l'Ajuntament, on diferents grups de treballadors i estudiants han anat arribant des de diferents punts de la ciutat.
Bé, doncs com podeu entendre, estic completament a favor d'aquesta vaga general, que crec que no serà la única amb Rajoy com a president. Hagueu fet vaga o no, el que està per caure no agradarà gaire. Així, mai sortirem de la crisi, tot al contrari: els rics més rics i els pobres més pobres. Ah, clar, que és el que volen!
Avui pràcticament m'estreno parlant d'un govern que no sigui el mataroní, el català o l'espanyol. He decidit parlar del govern rus, el Govern Putin. I és que fa més o menys una setmana un professor ens va estar comentant el cas d'un periodista pressumptament assassinat pel govern rus pel sol fet d'haver investigat les irregularitats d'aquest equip.
Alexander Litvinenko va morir el 23 de novembre del 2006. La seva mort va ser molt polèmica, ja que en menys d'un mes va passar de ser un periodista amb la seva vida a un home calb sense forces ni per tant sols ingerir aliments que va morir injusta i dolorosament. Li van injectar poloni, un radioactiu que forma part d'altres elements com l'urani. Aquest verí li va proporcionar una ràpida reacció des del dia que se li va injectar, l'1 de novembre del mateix any. Però per què Putin se'l va voler treure de sobre?
Litvinenko abans i després de ser enverinat.
Doncs està molt clar, Litvinenko va ser un home que va buscar les pessigolles als de Putin. De fet, l'any 2000 va haver d'abandonar Rússia i es va exiliar al Regne Unit, on va ser molt ben tractat. Des d'allà va escriure dos llibres criticant a aquell govern que ja havia intentat treure-se'l de sobre abans. A Rússia va escriure articles que demostraven irregularitats per part de Vladímir Putin i els seus i va haver d'amagar-se vàries vegades per no ser capturat.
La mort d'aquest home es va produir tres setmanes després de ser enverinat en un hotel de Londres en una reunió amb dos ciutadans russos, els qui li van injectar el poloni. El més bèstia de tot això és que poques setmanes abans havia mort assassinada la periodista Anna Politkóvskaia, una dona que també havia criticat durament al govern rus.
Aquests dos fets van ser la gota que va vessar el got de les relacions entre els governs britànic i rus que, des de llavors, no estan en bona sintonia. He de recordar que Litvinenko va ser acollit a Londres amb l'ajut del govern britànic tot i ser rus. També vull recordar que Putin acaba de renovar com a president de Rússia després de demostrar-se que hi va haver persones que van dipositar fins a deu vegades una papereta a favor del president. Alguns van sortir al carrer, però la resta segueix sense reaccionar sota la dictadura de Putin.
Per acabar, m'agradaria deixar una frase que forma part del fragment que Alexander Livinenko va fer escriure al seu millor amic dos dies abans de morir dirigint-se al senyor Putin. Trobareu l'escrit sencer (8 línies que val la pena llegir), fent clic aquí.
"Podrà aconseguir silenciar-me, però tot silenci té el seu preu. Ha mostrat vostè ser tan bàrbar i despietat com afirmen els seus crítics més durs. Ha mostrat vostè no tenir respecte per la vida, la llibertat o cap valor de la civilització."
Amb aquest escrit vull fer saber què passa a Rússia amb el govern actual. Bona setmana!
Quan algú em pregunta què faig el dissabte a la tarda o per Setmana Santa, o en d'altres ocasions, no tinc cap vergonya de dir que vaig a l'esplai. Tot al contrari, estic orgullós de ser esplaier i de poder dir que el setembre farà deu anys que ho sóc.
Hi vaig perquè allà hi he fet amics, perquè allà hi passem tres hores en què aprenc, ric, parlem i pensem fent activitats organitzades per gent que no té masses anys més que jo i que, voluntàriament, dediquen hores a organitzar bones estones.
Foto: Esplai Garbí
Gràcies a l'esplai tinc amics que han passat a ser gent molt important a la meva vida, m'he socialitzat més amb nova gent, he après com muntar una tenda, saber mirar un mapa i que la vida es pot veure des de diferents punts de vista. L'esplai és un lloc on es transmeten valors i creixes com a persona al costat de persones més petites i més grans. Hi ha una cosa que jo sempre dic: l'esplai és un estil de vida. I ho és perquè quan ets allà o te'n vas de colònies o campaments tot és diferent, són moments en què t'oblides del dia a dia i els problemes es poden debatre i després esvair amb l'ajuda dels que t'envolten.
La relació monitor/a-nen/a és un tema interessant també dins de l'esplai, i és que en aquests anys he pogut descobrir que un/a monitor/a pot convertir-se en algú amb qui compartir confidències i algú amb qui pots confiar o demanar consell per algun fet que et preocupi. Es veu clarament que una persona que és monitora ho és perquè li agrada i perquè té una motivació a l'hora de dedicar temps lliure a preparar hores d'activitats.
Molts cops m'han preguntat si vull ser monitor i els mateixos cops he respòs 'sí', sense pensar-ho dos cops! Per mi anar a l'esplai és un moment únic setmana rere setmana i vull ser monitor per veure l'esplai des d'un altre punt de vista i per poder fer que altres nens i nenes tinguin el mateix sentiment per l'esplai que he tingut jo els últims nou anys.
Cartell dels 30 anys del Garbí i logo d'Esplac.
I és que cada any espero que arribin els campaments, deu dies on desconnectar és molt fàcil, on la convivència és genial i cada moment és viscut al 100%. Són deu dies a part del món real, on no hi ha preocupacions i on riure és una paraula repetida constantment. També reconec que cada any espero amb candeletes les colònies de primavera, la sortida de tardor, i també qualsevol trobada amb gent de la meva edat.
Aquest curs l'esplai que m'ha vist i fet créixer fa 35 anys, que es diu ràpid. Això fa que encara em senti més orgullós de formar part del Garbí. A més, d'aquí a poc celebrarem la trobada general d'esplais que formen part d'Esplac (Esplais Catalans), i amb moltes ganes aniré a presumir i gaudir de la cada dia més famosa #energiadelesplai de la qual us parlo avui.
Vídeo: Esplai Garbí (15/05/2004)
Així doncs, recomano a qualsevol pare o mare que apunti als seus fills a un esplai, l'experiència val la pena! Per acabar, vull saludar a la Berta, una monitora que vaig tenir ja fa uns anys i de la qual en guardo molt bon record, que sé que es llegirà aquest escrit :)
Jo torno dijous amb un escrit sobre Litivenko, l'home assassinat pel Govern de Putin. Fins llavors!
Ja no és cap novetat que l'espanyolisme no pugui viure sense atacar el catalanisme. Les pedres contínues que ens són llançades atacant-nos i deixant-nos com la pitjor comunitat autònoma en tots els aspectes comencen a cansar, i avui el meu objectiu és mostrar com i per què ens estem cansant.
(Portada El Mundo 29/12/2010 - Foto i peu de foto)
PROBLEMA
Es barregen masses fets alhora: futbol, ideologies, lloc de residència... Ni tothom a Catalunya és independentista ni tothom és del Barça. I aquests tòpics, juntament amb la propaganda i campanya que en fan els mitjans d'ultra-dreta fan que l'odi cap als catalans i bascos vagi en augment de portes enfora. Com és possible que en una connexió en directe al telenotícies d'Intereconomía es parli de les manifestacions a València contra l'actuació policial dient que hi havia radicals de tot tipus: catalans, bascs... ? I el més gran problema és que ningú fa res per parar-los els peus, ja que hem pogut comprovar com se les gasten. A més, és un tipus de premsa podríem dir que és imparcial, ja que critica al govern i a la oposició (tot i que uns abans del 20N i els altres després :P)
Aquests mitjans són insostenibles econòmicament i van néixer per atacar al PSOE a través de la TDT Party
CONSEQÜÈNCIES
L'enfrontament i la radicalització dels bàndols catalanista i independentista (que no són el mateix) amb els espanyolistes i anti-catalanistes (que tampoc són el mateix). Tot i així, això fa que una persona que abans no li feia res formar part d'Espanya s'estigui plantejant l'opció de com seria una Catalunya independent. I és per això que avui en dia la meitat dels catalans i catalanes votarien sí en un referèndum vinculant sobre aquest tema. I la xifra va en augment, i amb un govern com el de Rajoy en que serem una comunitat que serà de tot menys autònoma la cosa seguirà augmentant. A més, quan hi ha estudis que demostren una Catalunya sostenible econòmicament parlant que donen suport a una hipotètica independència encara ens fa pensar-hi més. Fins i tot un andalús al programa 'Salvados' durant l'entrevista al President Pujol va reconèixer que seria una bona opció el fet d'una Catalunya fora d'Espanya.
Entrevista a Pujol a 'Salvados', La Sexta (Foto: El Terrat)
SOLUCIÓ
De solució només n'hi ha per via penal, i ja veiem qui mana i quant triga la justícia. I quan arriba ho fa fatal (per exemples,fer clic aquí). No és qüestió de fer callar a diaris com ABC, El Mundo i cadenes com Intereconomía o la COPE, sinó posar límits al respecte i a la dignitat d'un país i una cultura que mou a milions de persones.
Bé, després d'aquesta petita reflexió us anuncio que diumenge (demà passat), sortirà un nou escrit i que n'hi ha un que té a veure amb el que acabeu de llegir que s'està començant a cuinar. Ja us n'avançaré més :P
Que tingueu un bon final de setmana!!
Un millón de cicatrices - El Canto del Loco (Personas, 2009)
Després de tot, d'haver lluitat per una felicitat impossible, d'haver volgut arreglar masses coses que ja estaven destrossades des de feia massa temps i que no vaig veure, d'haver intentat que en aquell camp de roses no hi hagués les espines que després em vaig clavar i que em van fer aquest milió de cicatrius del que avui us escric, per fi puc dir que tinc el que vull. No vaig aconseguir els meus objectius, ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, però he pogut obrir els ulls i veure que era impossible i que la lluita que tant vaig suar va ser inútil. Avui per fi puc dir que sóc feliç i que tinc el que necessito, tampoc demano més.
Tot i que ho ha volgut semblar, voler estar tranquil no és cap delicte. El que hauria de ser delicte és quan hi ha una contradicció aliena a tu que decideix dedicar la seva vida a intranquilitzar-te i a no respectar els teus valors. També ho hauria de ser quan veus que aquella lluita que tant havies suat es converteix en la cosa més fàcil del món. Per sort, veus que aquella operació que vas abandonar resignat i que de sobte s'ha convertit en el fet més fàcil, veus està rodejada d'una esfera fosca.
No se si serà tot això que m'ha fet el milió de cicatrius, però ara puc assegurar que sóc feliç i que tinc una preocupació menys. Tampoc se si serà bo o dolent, però això ha fet que sigui un escut, una barrera al cor amb aquest tema, tal i com diu la cançó (lletra).
Per aquest motiu em vaig menysprear i vaig estar molt trist, passant-ho fatal i perdent el nord. I em pregunto per què vaig donar tantes voltes al tema, però prefereixo pensar que no m'he quedat amb el que jo vaig voler, però puc dir que estic satisfet.
Una situació a la vida que m'ha fet fort a canvi de treure'm una part de mi, una part que no necessito tant com pensava. El resultat: que m'he quedat amb la part més important de mi i que sóc feliç amb el que tinc, i tot i que la contradicció aliena segueixi perseguint-me puc tirar endavant i preocupar-me per altres coses que signifiquen més per mi.
Per acabar, recomanar-vos la cançó amb la que m'he basat en aquest escrit. Trobo que El Canto del Loco relata la meva vida en moltes cançons i una d'elles és aquesta. Tornaré a escriure sobre actualitat en el següent escrit, que serà publicat dissabte aquí, al Bloc d'en Martí i la mare que el va parir, Un bloc que té nou logo! Fins llavors! :)
Avui El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir està d'estrena, ja que estrenem nou logo evolucionant l'anterior i que espero que us agradi. També renovem la pàgina de Facebook incorporant-hi la nova cronologia, que dóna una imatge més visual a la pàgina!
Així doncs, queda presentat el sisè logo de la història d'aquest bloc, que el setembre d'enguany celebrarà el seu sisè aniversari. A més, us recordo que també teniu disponible la versió per mòbil d'aquest bloc, podeu provar-ho des dels vostres smartphones.
Per acabar, anunciar-vos que torno dimarts amb un escrit anomenat "Un milió de cicatrius". Fins llavors!
